dijous, 24 d’octubre del 2013

Per a una educació de qualitat per a tothom: NO A LA LOMCE

"Esta ley orgánica es el resultado de un diálogo abierto y sincero, que busca el consenso, enriquecido con las aportaciones de toda la comunidad educativa", diu literalment el Proyecto de Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa, publicada al Boletín Oficial del Congrés dels Diputats  (al final de l'apartat V de la "Exposición de motivos", p. 5). 
Després de llegir aquest fragment, no puc evitar de desconfiar de bona part de les afirmacions i les declaracions de bones intencions del text de la LOMCE. Si és evident que en l'aprovació de la llei ni s'ha obtingut cap consens ni s'han tingut en compte les aportacions de la comunitat educativa, realment podem creure que pretén formar persones autònomes, crítiques i amb pensament propi? Que "todos y cada uno de los alumnos serán objeto de una atención, en la búsqueda del desarrollo del talento, que convierta la educación en el principal instrumento de movilidad social, ayude a superar barreras económicas y sociales y genere aspiraciones y ambiciones realizables para todos" (Exposición de motivos, I)?

La lectura del text no en dóna cap garantir. Intento desgranar alguns dels aspectes (complexos) que em generen més desconfiança. 

Un d'ells és la utilització i l'accent en determinats conceptes que, al meu parer, tenen connotacions ideològiques evidents: per exemple,  les nocions de talent i capacitats: 

diumenge, 13 d’octubre del 2013

Educació i consens: aprovació de la Llei Wert

Tinc la impressió que no entenem la democràcia de la mateixa manera: una majoria absoluta permet prendre decisions sense el suport de cap altre grup polític, fins i tot amb l'oposició de la resta de grups polítics i de sectors significatius de la societat, és cert. Però al meu parer, el sol fet de tenir majoria absoluta no dóna legitimitat per fer-ho. El sistema democràtic hauria d'oferir garanties per evitar el mal ús i l'abús de les majories absolutes.
El què ha passat (i està passant) a les Balears amb l'aprovació del TIL, malgrat una de les mobilitzacions del sector de l'educació (i de bona part de la societat) més potent que recordo n'és un exemple. I, per descomptat, l'aprovació de la Llei Wert: us heu plantejat que, a Catalunya, el partit que té majoria absoluta a Espanya i aprova aquesta llei, és un partit minoritari? I que, per tant, l'electorat català explícitament ha manifestat que no vol que governi qui imposa aquesta llei?
L'únic consens que ha aconseguit la Llei Wert ha estat el dels que hi són contraris. Una reforma educativa sense consens està destinada al fracàs. Una reforma educativa que no escolta els sectors professionals i socials directament relacionats amb l'educació, al meu parer demostra ignorància i falta de respecte. I crec que tenim massa problemes com perquè el govern jugui amb una cosa tan seriosa com l'educació.
No n'hi ha prou amb la voluntat de "tombar" la llei quan l'actual govern perdi la majoria absoluta, ni de la voluntat d'insubmissió davant la llei. Aprovar una llei d'aquest tipus sense el consens necessari té i tindrà costos socials i econòmics que haurem d'assumir entre tots i totes. I em sembla que ja en tenim prou amb la situació actual, com per afegir-hi aquests costos: tot un exercici d'irresponsabilitat política.


Marta Casas

dimecres, 9 d’octubre del 2013

Planilandia: la recerca de noves dimensions!

Fa un parell de setmanes em va caure a les mans Planilandia (en anglès Flatland, romance of many dimensions), la famosa novel·la del matemàtic i teòleg anglès Edwin A. Abbot publicada el 1884 (la sort de tenir un germà de ciències...). D'entrada, qualsevol cosa que soni a geometria m'espanta una mica, però la nota introductòria era prou interessant com per posar-m'hi: "... la fantasía matemática se entrecruza con otro género: el de la sátira social ".   
Conclusió: us la recomano. En primer lloc perquè, efectivamet, Abbot és capaç de fer entendre les nocions bàsiques de la geometria a l'espai (que, en el meu cas, té mèrit). 
En segon lloc, perquè Planilandia planteja una qüestió filosòfica i antropològica interessantíssima: més enllà del què és obvi i observable, la possibilitat que existeixin altres realitats, òbvies i observables des d'altres llocs. Un raonament que acosta a la mirada del relativisme antropològic, i que em va recordar a una pel·lícula infantil que sempre m'ha semblat injustament poc valorada: Horton, la història d'un elefant que descobreix tot un món, habitat per uns personatges minúsculs, en la volva de pols que hi ha sobre una flor i lluita per preservar-lo de la destrucció davant la incredulitat de la resta d'animals. O a aquell poema de Verdaguer (extraordinàriament musicat per Roger Mas a "Les Cançons tel·lúriques", a la cançó "Plus ultra") en què el poeta pregunta a l'estrella més llunyana si és la darrera, i aquesta contesta:

divendres, 4 d’octubre del 2013

Morts a Lampedusa

Ball de xifres: 200 morts, 150 desapareguts, només 150 supervivents. De nou un naufragi, ben a prop de Lampedusa. La premsa encara aporta dades més esgarrifoses:  des de 1990, més de 8.000 cadàvers han arribat a la costa de la illa siciliana. El Papa Francesc parla de vergonya.
Dos-cents morts no és només un número a les pàgines dels diaris. Són dues-centes persones de les que algú recorda amb emoció el moment que van néixer, les seves primeres passes. Dues-centes persones que un dia van fer el seu primer petó. Segur que n'hi havia que cantaven bé, que cuinaven de meravella, que eren l'ànima de la festa. Mares, pares, fills, filles, germans i germanes, amics i amigues. Persones agradables i desagradables, intel·ligents o no tant, bona gent i mala gent. Dos-cents morts no són dos-cents cadàvers. Són el buit que deixen en les vides de les persones que les han estimat. Són el què hauria estat possible (potser coses importants, maques, interessants) i no serà mai.
Tant se val si vénen de Somàlia, Eritrea o d'on sigui. Tant se val si arriben a Lampedusa, les Canàries o Tarifa. No n'hi ha prou de sentir vergonya. Europa ha d'assumir la seva responsabilitat. Els europeus hem d'assumir la nostra responsabilitat en aquestes morts.



Marta Casas