dijous, 1 d’abril del 2021

Khoreia: música en comunitat, música per la inclusió

L'any 2018 vam crear una coral a l'institut Antoni Pous de Manlleu, amb alumnat dels diversos cursos d'ESO. Era una idea que en Lluís Monteis, aleshores director, ja m'havia plantejat només de començar a treballar a l'institut i que vam portar a terme amb la meva companya Júlia Camprubí. Per posar-li nom vam demanar propostes a l'alumnat i el professorat del centre, i els mateixo cantaires van triar-lo. El nom escollit va ser el que ens havia proposat en Joan Silva, professor de llatí i grec (gran especialista en poesia grega antiga i, entre altres coses, traductor de La música de Plutarc): Cor Khoreia.

La khoreia (χορεία), a l'antiga Grècia, era l'art de cantar i ballar en grup, un element central en la vida comunitària. El nom perfecte, per tant, per la idea que teníem d'una coral inclusiva, oberta a tots els perfils d'alumnat i que ens havia de servir per promoure l'equitat en l'accés a la música i l'expressió artística.

Amb la irrupció de la pandèmia el cant coral s'ha convertit en una activitat de risc, i la continuïtat de les corals un objectiu gairebé impossible. Però justament aquesta dificultat ens a esperonat per trobar altres maneres de continuar fent música entre tots i totes. Així va néixer el Projecte Khoreia, amb la programació d'activitats obertes a tot el centre (i a tota la comunitat educativa), amb els mateixos objectius que plantejàvem: la inclusió de tot l'alumnat, la participació de tota la comunitat educativa i el foment de la motivació, el benestar emocional i la cohesió a través de la música.

De la primera activitat programada per Nadal en surt el vídeoclip que comparteixo. 

dilluns, 29 de març del 2021

Punt d'inflexió

Reviso aquest bloc que vaig estrenar fa gairebé una dècada, com penso que cal revisar, de tant en tant, tot el que fem. Han canviat els motius i les raons per tenir-lo, i canvia també la funció que li atorgo. 

Vaig iniciar-lo amb la voluntat de mantenir un espai de contacte amb l'àmbit professional en el que havia estat treballant durant gairebé quinze anys, com a antropòloga especialitzada en fet migratori, gestió de la diversitat i la convivència, i educació intercultural, en un moment de transformació i canvi per la crisi econòmica d'entorn del 2010. Una crisi que pràcticament va desballestar un sector en el que havia tingut la sort de compartir aprenentatges i experiències amb referents com en Francesc Carbonell, la Marta Comas, la Fathia Benhammou, la Roser Argemí, la Teresa Climent, la Pilar Ugidos, en Martí Boneta, la Fatima Ahmed, en Rafa Crespo... En espais d'aprenentatge i creixement professional com el Casal dels Infants del Raval, els projectes Entrecultures i Conciutadania Intercultural de la Fundació Jaume Bofill, el Servei de Polítiques de Diversitat i Ciutadania de la Diputació de Barcelona, l'incipient pla LIC del Departament d'Ensenyament, l'Associació Ibn Batuta,  fins i tot l'aventura poc reeixida d'Alius Modus...

Un canvi més donat que triat, però que em va obrir de bat a bat la porta del món de l'educació, tornant a trepitjar terreny a les aules de secundària i tornant a treballar amb la música (com havia començat, als anys 90, al barri del Raval amb el projecte de La lluna blava). Això va suposar també l'oportunitat de reprendre la col·laboració amb l'Ester Bonal amb un nou projecte vinculat a XamfràEl Teler de Música. Malauradament aquesta vegada sense la meva enyorada germana, la Nuri Casas, que va morir l'any 2004 a causa d'un càncer, just a les portes de la publicació del nostre Diversita't