De cadenes, projectes comuns i himnes...

Mai he pensat aquest bloc per posicionar-me políticament, ni ara vull fer-ho. Però em costa no dir res, encara en plena ressaca de la Diada.

Es fa molt difícil no emocionar-se veient la capacitat de mobilització de tantíssima gent, per segona vegada, amb un esperit clarament cívic (en la plenitud del terme). Vivint l'ambient relaxat, fins i tot festiu, positiu, plural, de la cadena al seu pas pel barri de la Rivera de Barcelona. Seria genial construir un país, un nou projecte comú, amb aquest esperit, amb aquesta gent que és capaç de donar-se les mans i fer-se costat per tirar endavant (com en el vídeo d'en Puigcorbé i en Monzó): parlant llengües diferents, tenint orígens diferents, pensant de manera diferent...

Però tinc por... d'aquesta mateixa gent. Por que no puguin (puguem) evitar la confrontació (que de ben segur s'alimentarà -ja s'alimenta- políticament i mediàticament); por que s'oblidi que el projecte és crear una cosa entre tots i totes els que som aquí (els que parlem català, els que parlen castellà i els que parlen altres llengües; els que encerclaven La Caixa i els que hi tenen els estalvis; els de dretes i els d'esquerres); por d'algunes banderes, que són massa grosses, i d'alguns crits que són massa forts; fins i tot el nostre himne em fa una mica de por.

Vaig aprendre Els segadors de petita, del meu avi (com tantes altres cançons...), i per això no puc evitar l'emoció quan el sento o el canto. Però cada vegada em veig obligada a explicar als meus fills què carall vol dir això d'esmolar les eines i fer tremolar l'enemic. I parlàvem d'himnes, justament, quan l'altre dia al metro una senyora va posar-se a cantar l'Estaca. Posats a imaginar, aquest seria un himne molt més bonic... o encara millor un altre...

Tornada al "cole".... en igualtat de condicions?

Setembre no és un mes fàcil per a les famílies..... Per molt que es vigili, a l'agost acabem gastant més del què voldríem (i del què ens convindria) i caiem en l'error de pensar que un cop acabades les vacances, quan tot torni a la normalitat, reduirem despeses.

Fins que arriba la circular de l'AMPA amb el preu dels llibres (la quota de material ja la vam pagar pel juliol), i anem a comprar el material per a l'inici de curs: motxilles (només si és imprescindible; si aguanta la de l'any passat, no se'n compra de nova), estoigs (i tot el què hi va a dins), llibretes, carpetes... I espera't que encara no hem comprat el xandall i les bambes, ni hem posat els pantalons llargs de l'any passat (a veure si encara els poden dur), ni ens hem mirat si aguantarà la jaqueta. Total: un bon ensurt per la butxaca (el que es va inventar allò de la "cuesta de enero", és evident que no tenia canalla, perquè sinó hauria parlat de la "cuesta de septiembre").

Però el problema no és que a mi "em piqui" la butxaca i que hagi de fer equilibris per veure d'on trec els calers per pagar-ho tot (que en tinc 3, i la cosa es multiplica). El problema és que hi ha gent que les passa magres per arribar a finals des mes i directament no pot disposar dels diners de la quota de material (que "s'ha apujat a causa de les retallades del departament", diuen alguns centres) o dels llibres de text (per no parlar del portàtil -que ja no subvenciona ningú- i les llicències dels llibres digitals).

Segurament és fàcil caure en la demagògia (gairebé sempre ho és). Però no em puc estar de pensar que hi ha nens i nenes que, a causa d'això, no comencen el curs en igualtat de condicions que la resta de companys. Nens i nenes que, a més d'arribar a classe sense tot el material (o de tenir-lo tard, un cop han aconseguit l'ajut pertinent -que hauran d'anar a demanar-) segurament "carreguen" altres desavantatges.

Estem fent tot el què podríem (tot el què caldria) per evitar aquesta situació? Realment tota la despesa que han d'assumir les famílies per tornar a l'escola és imprescindible? La situació econòmica del gruix de les famílies és un criteri que es contempli a l'hora de prendre les decisions sobre allò que se'ls demanarà?

Penso que seria molt pertinent que el Departament d'Ensenyament incorporés aquests criteris a les instruccions per als centres de cara al curs vinent. 

Entretant.... feliç tornada al cole!

Identitats: Rushdie (de nou), CorCia i l'enyor de la migració

La qüestió de com es construeixen i articulen les identitats individuals i col·lectives, en general i particularment en relació al fet migratori, és un dels temes que més m'interessen des de fa anys. Suposo que dec pecar d'una certa "deformació professional" i sóc especialment sensible al tema, però la veritat és que últimament tot m'hi remet!

Ha estat un dels temes d'atenció en el meu treball final de màster (que vaig presentar i defensar fa unes setmanes! -estic treballant en un article sobre el tema.... ja en tindreu notícia-), però hi ha altres qüestions que m'hi porten. 

La primera, Salman Rushdie. Ja m'he declarat  fan de Rushdie anteriorment... Però en els darrers mesos, l'he tingut de lectura de capçalera: cap i cua, la seva primera gran novel·la "Els fills de la mitjanit", i el seu últim llibre (les seves memòries), "Joseph Anton". I de postres, la versió cinematogràfica de "Els fills de la mitjanit", la setmana passada (mooooolt recomanable). Entre les moltes coses a comentar, de "Joseph Anton" em van agradar les reflexions de Rushdie sobre la identitat de les persones emigrades. Cito textualment:

Final de curs.... uff!

Massa coses per mantenir el blog al dia!

Final de curs intensíssim +  inici de juliol de formació amb el Teler de Música + la canalla sense escola + la festa major entremig +  l'espectacle TerpsíCORe de cor i dansa que avui estrenem al Monumental de Mataró + mil coses al cap + mil temes per comentar... = un mes i mig sense cap entrada nova!

Però avui és el punt d'inflexió: espero anar recuperant la tranquil·litat merescuda i començar un estiu d'aquells de tardes de piscina amb la canalla.

Entretant, el meu homenatge als avis que, en aquestes circumstàncies, ens donen un suport inestimable.

Interculturalitat a l'educació pública

Temps difícils, aquests de retallades, i de veus que s'alcen per reivindicar allò que pensàvem que no perdríem mai. Per damunt de tot, dos dels pilars del nostre estat del benestar: l'educació i la sanitat.
Però trobo a faltar un clam. Fa gairebé vint anys que treballo com a especialista en educació intercultural i he tingut l'oportunitat de conèixer els esforços de molta gent que ha lluitat per perquè l'educació del nostre país fos, també, una educació de qualitat per a l'alumnat nouvingut. És cert que sovint, els i les que ens hem dedicat a aquest tema, hem estat molt crítics amb allò que hem assolit: falta tant, encara! Hi ha tants infants i adolescents que, encara ara, ho tenen més difícil pel simple fet que els seus pares, en algun moment, han vingut d'algun altre lloc! Però també és cert que tots els esforços de tanta gent han tingut impactes positius.
I em fa molta por que tot això es perdi, quan enmig del soroll de tanta crisi i tantes retallades, desapareix la simple menció del tema.

Absència

Nuri Casas Castañé (5 de març de 1972 - 25 de maig de 2004)

Nou anys d'absència....i tantes orenetes.

Sobre el decret de plantilles i provisió de llocs docents

El dia 19 d'abril el Departament d'Ensenyament va fer públic l'esborrany del Decret de Plantilles i Provisió de Llocs Docents, en el marc del procés d'implementació de la LEC. De seguida hi va haver reaccions a la xarxa (#nodecretdeplantilles) i ahir mateix en parlaven tots els informatius.
Jo estic una mica sorpresa. M'he llegit l'esborrany (podeu accedir-hi aquí) i, francament, em costa entendre perquè només se senten veus en contra. Vull parlar des de la prudència, perquè és un tema prou delicat. Però si un dels elements que dificulten la continuïtat dels projectes educatius és la dificultat de consolidar de plantilles, no és evident que un decret d'aquest tipus és una bona notícia per a l'educació al nostre país?