Identitats: Rushdie (de nou), CorCia i l'enyor de la migració

La qüestió de com es construeixen i articulen les identitats individuals i col·lectives, en general i particularment en relació al fet migratori, és un dels temes que més m'interessen des de fa anys. Suposo que dec pecar d'una certa "deformació professional" i sóc especialment sensible al tema, però la veritat és que últimament tot m'hi remet!

Ha estat un dels temes d'atenció en el meu treball final de màster (que vaig presentar i defensar fa unes setmanes! -estic treballant en un article sobre el tema.... ja en tindreu notícia-), però hi ha altres qüestions que m'hi porten. 

La primera, Salman Rushdie. Ja m'he declarat  fan de Rushdie anteriorment... Però en els darrers mesos, l'he tingut de lectura de capçalera: cap i cua, la seva primera gran novel·la "Els fills de la mitjanit", i el seu últim llibre (les seves memòries), "Joseph Anton". I de postres, la versió cinematogràfica de "Els fills de la mitjanit", la setmana passada (mooooolt recomanable). Entre les moltes coses a comentar, de "Joseph Anton" em van agradar les reflexions de Rushdie sobre la identitat de les persones emigrades. Cito textualment:

Final de curs.... uff!

Massa coses per mantenir el blog al dia!

Final de curs intensíssim +  inici de juliol de formació amb el Teler de Música + la canalla sense escola + la festa major entremig +  l'espectacle TerpsíCORe de cor i dansa que avui estrenem al Monumental de Mataró + mil coses al cap + mil temes per comentar... = un mes i mig sense cap entrada nova!

Però avui és el punt d'inflexió: espero anar recuperant la tranquil·litat merescuda i començar un estiu d'aquells de tardes de piscina amb la canalla.

Entretant, el meu homenatge als avis que, en aquestes circumstàncies, ens donen un suport inestimable.

Interculturalitat a l'educació pública

Temps difícils, aquests de retallades, i de veus que s'alcen per reivindicar allò que pensàvem que no perdríem mai. Per damunt de tot, dos dels pilars del nostre estat del benestar: l'educació i la sanitat.
Però trobo a faltar un clam. Fa gairebé vint anys que treballo com a especialista en educació intercultural i he tingut l'oportunitat de conèixer els esforços de molta gent que ha lluitat per perquè l'educació del nostre país fos, també, una educació de qualitat per a l'alumnat nouvingut. És cert que sovint, els i les que ens hem dedicat a aquest tema, hem estat molt crítics amb allò que hem assolit: falta tant, encara! Hi ha tants infants i adolescents que, encara ara, ho tenen més difícil pel simple fet que els seus pares, en algun moment, han vingut d'algun altre lloc! Però també és cert que tots els esforços de tanta gent han tingut impactes positius.
I em fa molta por que tot això es perdi, quan enmig del soroll de tanta crisi i tantes retallades, desapareix la simple menció del tema.

Absència

Nuri Casas Castañé (5 de març de 1972 - 25 de maig de 2004)

Nou anys d'absència....i tantes orenetes.

Sobre el decret de plantilles i provisió de llocs docents

El dia 19 d'abril el Departament d'Ensenyament va fer públic l'esborrany del Decret de Plantilles i Provisió de Llocs Docents, en el marc del procés d'implementació de la LEC. De seguida hi va haver reaccions a la xarxa (#nodecretdeplantilles) i ahir mateix en parlaven tots els informatius.
Jo estic una mica sorpresa. M'he llegit l'esborrany (podeu accedir-hi aquí) i, francament, em costa entendre perquè només se senten veus en contra. Vull parlar des de la prudència, perquè és un tema prou delicat. Però si un dels elements que dificulten la continuïtat dels projectes educatius és la dificultat de consolidar de plantilles, no és evident que un decret d'aquest tipus és una bona notícia per a l'educació al nostre país?

Llengües a l'escola: quin hauria de ser el debat?

Últimament hi ha massa soroll sobre les llengües a l'escola. Un soroll que confronta, que converteix en ideològic i polític un debat que podria i hauria de ser estrictament educatiu i social.
Perquè crec que és evident que cal revisar l'actual sistema d'immersió lingüística a l'escola catalana: fa anys que és evident i, al meu parer, els passos que s'han fet fins ara per adequar-lo a la realitat complexa de l'escola actual, no han estat suficients. Però el què fa necessària aquesta revisió no és el malestar d'unes quantes (poquíssimes) famílies que sembla que més aviat els fa nosa viure en un lloc on la gent ens entestem a parlar una llengua diferent a la que els sembla raonable (hi ha coses, en aquest país, que en comptes d'anar endavant, van endarrere). Sinó la realitat d'una escola multilingüe, amb alumnat d'orígens molt diversos.

Alumnat immigrat, contractes programa i cohesió social

De bon matí, m'alerta un tuit del diari Ara: "Les escoles concertades amb més alumnat immigrant perdran les ajudes específiques". Això significa no tornar a convocar els programes programa (cretas el 2006 en el marc del Pacte Nacional per a la Immigració). Aquests contractes programa s'adreçaven als centres concertats (a part del concert) amb un  elevat nombre d'alumnat d'origen immigrat o socioeconòmicament desafavorit (considerat de Necessitats Educatives Específiques -NEE-). Uns dels centres que es van poder acollir a aquest tipus d'ajudes, en primera instància, van ser els dels municipis que aplicaven mesures d'equilibri d'aquest alumnat (el mal anomenat "repartiment"); entre ells, municipis com Manlleu, Vic o Olot.
Conec bé el cas de Manlleu i, en menor mesura, els de Vic, Olot i altres municipis on s'aplica aquest tipus de redistribució. Un procediment molt discutit i debatut en el seu moment. Recordo haver participat en alguns debats sobre aquest tema, a finals dels 90, a Barcelona, i com va canviar la meva percepció quan vaig tornar a la comarca i vaig començar a treballar a Manlleu.
He afirmat en altres moments, i sostinc, que la redistribució d'alumnat amb NEE que s'ha aplicat a llocs com Osona té molts inconvenients i molts aspectes èticament i legalment discutibles. Però té una única i gran virtud: és una de les principals eines de gestió local per garantir la cohesió social.