Feliç dia, dones!

Perquè totes, en un moment o altre, som capaces de fer estremir algú:

FELIÇ DIA, DONES!

Portar el mocador

Una recent discussió sobre l'ús del mocador entre les noies musulmanes (recordo: noies catalanes d'origen immigrat, perquè a aquestes alçades, en la major part dels casos parlar de noies immigrades no té massa sentit) em porta a recuperar "Hiyab", l'exquisit curt de Xavi Sala (2005).

Simplement us convido a veure'l (a re-veure'l, segurament). Perquè de tant en tant cal tornar a allò que en algun moment ens ha fet pensar.

Je suis Ahmed... i Fatima i Mohamed...

"No estic d'acord amb el què dius, però defensaré amb la meva vida el teu dret a expressar-ho"

Voltaire

Aquesta és la idea que expressava a twitter l'escriptor belga Dyab Abou Jahjah l'endemà de l'atemptat al Charlie Hebdo, referint-se a un dels policies assassinats, creant el hashtag #JeSuisAhmed, que en els darrers dies ha pres força a tot el món al costat de #JeSuisCharlie. 

Una idea que crec que hauria d'esdevenir el nucli de la lluita contra la barbàrie i per la defensa de les principals fites de la civilització: la llibertat, la defensa de les idees des de la raó i el diàleg, la

Bones festes i bon any!

Sembla que avui, un cop acabat el curs, podrem començar a practicar allò de la pau de Nadal (perquè és evident que, els dies previs, no en tenen res de pacífics: és una de les èpoques més estressants de l'any!).  I ho faig desitjant-vos a tots i totes molt bones festes i molt bona entrada d'any!

Enguany vull convidar-vos a escoltar algunes de les peces que cantarem en els propers concerts de la coral Regina (si teniu ganes de sentir-nos, trobareu l'agenda a la pàgina web): tres versions completament diferents de "O magnum mysterium", un dels responsoris  de les matines de Nadal, que canta com a "gran misteri i meravellós sacrament" el naixement de Jesús. 

Que en gaudiu!

"O magnum mysterium" de Tomás Luis de Victoria (1548-1511)

"O magnum mysterium" de Francis Poulenc (1899-1963)

"O magnum mysterium" de Frank La Rocca (1951)

Marta Casas

Diversitat: "De qué depende?" "Del negro, de qué va a ser"

Reprenc l'activitat del meu blog després d'uns mesos de pausa forçada. I ho faig amb la sensació que, després de més de quinze anys treballant en temes relacionats amb la diversitat, som molt a prop de la casella de sortida (si no és que hi hem tornat per haver caigut en alguna d'aquelles que penalitzen -la crisi, potser?-). 

Rellegeixo, remiro, repenso... i torno (jo també) a les reflexions que m'han ajudat en el passat a entendre què significa la diversitat cultural, com a punt de partida bàsic a l'hora de fonamentar qualsevol acció destinada a gestionar-la o atendre-la. I em torna a agradar Enrique Santamaría quan, a La incógnita del extraño (Anthropos, 2002), postula que la manera com entenem i expliquem la realitat condiciona la manera de gestionar-la:

Cuando nos "encontramo" frente a un problema cuya evidencia nos asalta, buscamos, naturalmente, la manera de resolverlo. Pero las posibles soluciones se encuentran ya prefiguradas por la forma misma que tiene el problema porque, si no, no constituirían, obviamente, soluciones a "ese" problema. Las soluciones participan por definición de la misma lógica que sustenta el problema planteado, y cuando son efectivas no puede sino reforzar esa lógica. Dicho de otra forma, si el problema se hubiese construido de otra manera también las soluciones adecuadas hubieran sido otras.

Com hem d'entendre, doncs, la diversitat cultural per tal de ser capaços de gestionar-la més adequadament? La diversitat cultural no és la suma d'unes maneres de fer i pensar determinades pel lloc d'origen o la pertinença ètnica (una percepció sempre subjecta a visions estereotipades); és una cosa molt més dinàmica, que passa per entendre la complexitat de tots els éssers humans, vinguem d'on vinguem, i la multiplicitat d'estratègies que tenim a l'hora de relacionar-nos i desenvolupar-nos en el món que ens envolta. 

Us proposo saltar de Santamaría a San Román i convidar-vos a veure (també de nou) un curt exquisit: Proverbio chino (Javier San Román, 2008). Al meu parer, un bon estímul per començar a repensar què significa la diversitat.

Marta Casas

Silenci ple de Palestina

Fa un temps escrivia en aquest mateix bloc (a "Agressions racistes i Srebenica") que, fa gairebé vint anys, vaig rebre la notícia de la matança de Srebenica sense entendre la magnitud i l'horror d'aquella tragèdia ("són coses de la guerra", vaig pensar). La meva sensació, avui, davant les notícies esgarrifoses de la massacre de Gaza, és completament diferent: la guerra no pot justificar de cap manera aquest extermini de població civil.

Citava també en un altre post ("No tinc por dels racistes, tinc por de la Catalunya xenòfoba") la frase de Pau Casals (sembla que erròniament atribuïda a Albert Einstein): la vida és perillosa, no només per les persones que fan el mal, sinó sobretot per les que s'asseuen a veure què passa.

Continuo sentint por i vergonya. Por per un món on els fanatismes prenen el lloc a la raó, on la vida humana (la d'alguns humans) només compta en les xifres de morts i desapareguts, on les regles del joc han deixat de ser respectades. Vergonya per estar asseguda veient què passa, incapaç de reacció, sense paraules des de fa massa dies.

Però avui sento la necessitat de dir que el meu silenci està ple de Palestina.  

RIP, Josep Forment

La mort és sempre difícil. Però a vegades, a més, també és incomprensible.

Abans d'ahir va morir sobtadament Josep Forment, editor de l'Editorial Alrevés, amb qui vaig tenir el goig de compartir un projecte carregat de significat i tocat, també, per la mort: l'edició de La festa dels crancs, l'obra pòstuma de la meva germana, la Núria Casas. Em va emocionar d'en Josep la seva sensibilitat i la seva valentia. Valentia d'apostar per un projecte inacabat, que s'havia estroncat abans de néixer, i per afrontar amb la naturalitat que ho va fer un projecte on la mort (que sempre espanta) era tan present. Sensibilitat per veure més enllà de l'evident, de trobar el valor del què encara estava per polir i, sobretot, per aconseguir que la mort i l'enyor, sempre presents, no ofeguessin el sentit últim d'aquesta petita obra: la seva qualitat literària. Conèixer en Josep i els companys d'Alrevés va ser una feliç troballa, una casualitat preciosa que ens va ajudar a posar una mica més de sentit i de llum en el difícil i llarg camí d'entrendre i acceptar la mort de la Nuri.

Des d'aquí, la meva abraçada sincera (i de tots els de casa) a la família i els companys d'en Josep. Endevino el vostre dolor: el sabor, l'olor, el tacte, la desolació d'aquests dies difícils. Voldria que tinguéssiu la certesa que en aquest llarg i difícil camí que heu encetat, trobareu també casualitats precioses que el faran més fàcil. Perquè en Josep, com la Nuri, deixa darrere seu molt amor.

Que descansi en pau.

Marta Casas