No me'n vaig a Suècia: confio en el nostre sistema educatiu

Parlar d'immigració quan no tens una experiència personal o familiar significativa sobre el tema és complex. Els processos migratoris són esdeveniments molt significatius en la vida de les persones, i penso que analitzar-los i estudiar-los únicament des d'una perspectiva teòrica necessàriament és un limitació (com també ho seria fer-ho només des de la vivència). Per això, fa temps, vaig fer l'exercici d'inventar el meu propi procés migratori, tirant de veta de la meva experiència, els meus coneixements sobre el tema, el meu contacte amb persones immigrades molt diverses i una bona dosi d'imaginació. Així va sorgir la meva història d'emigració a Suècia.

Probablement és un dels recursos que he utilitzat més sovint (i amb més èxit) fent formació, quan em plantejo com arribar a una comprensió empàtica del procés migratori i de com aquest influeix en les persones immigrades. Utilitzo informació real (sobre la meva feina, la meva família...), exagero la visió negativa de la situació del meu entorn (això cada vegada és més fàcil....), fabulo una mica sobre les meves expectatives professionals... Llavors m'invento una cosina imaginària que viu a Suècia  i que fa temps que em convida a anar-hi, exagerant les suposades excel·lències del seu país. I aquí comença el meu trajecte: informo els assistents de la meva decisió de marxar i utilitzo una sèrie de situacions que protagonitzo jo mateixa com a exemples dels aspecte que vull analitzar del procés migratori (projecte d'emigració, factors pull-push, cadenes migratòries, relacions familiars, processos de dol, acollida, subocupació, concentració residencial...).
En un primer moment dubtava de si la meva recreació era prou creïble, però em dóna tranquil·litat que vàries persones immigrades m'hagin dit allò de "el què has explicat és exactament el què em va passar a mi" i que fins i tot el participant suec(!) d'un seminari em digués que semblava realment que conegués el seu país (no hi estat mai ni tinc relació amb cap persona sueca!).
Porto una colla de dies corrent amunt i avall, fent formació a professorat: estem desenvolupant la proposta de formació i assessorament de la Fundació Jaume Bofill sobre gestió de la diversitat als centres educatius (en el marc del projecte Conciutadania intercultural). I de nou he utilitzat l'exemple de Suècia. Quan treballo amb professorat, sempre aprofito per provocar una mica insistint en el meu desencís "en aquest sistema educatiu que obté tan mals resultats als informes PISA" (és divertit veure les cares d'algunes i alguns, que no saben si prendre's seriosament o no les meves paraules....). Em serveix per parlar de la importància que té en la majoria de les narratives migratòries l'educació dels fills i filles.
Ahir vaig ser a l'escola d'estiu del Ripollès, parlant d'acollida a una trentena de mestres, i els vaig explicar el meu "projecte" migratori.  Al descans, entre rialles, algú va demanar-me que els aclarís si tenia alguna intenció real d'anar-me'n a Suècia. Que en quedi constància: de moment, ni parlar-ne.
Bàsicament, perquè malgrat la situació poc engrescadora del context actual, penso que aquest encara és un bon lloc per a mi i la meva família. Entre altres coses perquè no estic gens d'acord en què l'educació al nostre país sigui un desastre. Per descomptat, hi ha moltíssimes coses a millorar, però tenim un potencial enorme. Compartir els darrers dies amb un centenar de mestres i professors (de l'Institut del Voltreganès de les Masies de Voltregà, l'Institut Vallvera de Salt, i a les escoles d'estiu del Maresme i del Ripollès) i tot el curs amb els companys i companyes de la Secció d'Institut Germans Vila Riera de Camprodon (on he tingut el plaer de ser la professora de música enguany), em confirma la meva confiança en el nostre sistema educatiu i en el valor de bona part dels i les professionals de l'educació.
Així doncs, no me'n vaig a Suècia i els meus fills ja estan matriculats en centres públics per començar puntualment el curs pel setembre.

Marta Casas