BONES FESTES!

A casa, ens agrada celebrar el Nadal amb energia...

COM CELEBREM LES FESTES ELS DE VINYOLES

La família García-Casas us desitgem molt bon Nadal i un feliç 2014!!!!

PISA o no PISA?.... aquesta és la qüestió

En ple ball de xifres i dades del recent informe PISA, em sembla més pertinent que mai obrir una mica el prisma de la nostra mirada sobre l'educació. Abans d'escriure res, us proposo llegir i escoltar. Dues recomanacions:

La primera: el post d'Isabel Villagar al seu blog "La brújula del canto": "El informe PISA y la evaluación de las competencias en música".

I la segona, el conegut vídeo animat de Sir Ken Robinson reflexionant sobre els paradigmes en educació:

Realment PISA és el millor instrument de mesura de la qualitat dels sistemes educatius? Si voleu, d'aquí uns dies en parlem...

Marta Casas

Per a una educació de qualitat per a tothom: NO A LA LOMCE

"Esta ley orgánica es el resultado de un diálogo abierto y sincero, que busca el consenso, enriquecido con las aportaciones de toda la comunidad educativa", diu literalment el Proyecto de Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa, publicada al Boletín Oficial del Congrés dels Diputats  (al final de l'apartat V de la "Exposición de motivos", p. 5). 

Després de llegir aquest fragment, no puc evitar de desconfiar de bona part de les afirmacions i les declaracions de bones intencions del text de la LOMCE. Si és evident que en l'aprovació de la llei ni s'ha obtingut cap consens ni s'han tingut en compte les aportacions de la comunitat educativa, realment podem creure que pretén formar persones autònomes, crítiques i amb pensament propi? Que "todos y cada uno de los alumnos serán objeto de una atención, en la búsqueda del desarrollo del talento, que convierta la educación en el principal instrumento de movilidad social, ayude a superar barreras económicas y sociales y genere aspiraciones y ambiciones realizables para todos" (Exposición de motivos, I)?

La lectura del text no en dóna cap garantir. Intento desgranar alguns dels aspectes (complexos) que em generen més desconfiança. 

Un d'ells és la utilització i l'accent en determinats conceptes que, al meu parer, tenen connotacions ideològiques evidents: per exemple,  les nocions de talent i capacitats: 

Educació i consens: aprovació de la Llei Wert

Tinc la impressió que no entenem la democràcia de la mateixa manera: una majoria absoluta permet prendre decisions sense el suport de cap altre grup polític, fins i tot amb l'oposició de la resta de grups polítics i de sectors significatius de la societat, és cert. Però al meu parer, el sol fet de tenir majoria absoluta no dóna legitimitat per fer-ho. El sistema democràtic hauria d'oferir garanties per evitar el mal ús i l'abús de les majories absolutes.

El què ha passat (i està passant) a les Balears amb l'aprovació del TIL, malgrat una de les mobilitzacions del sector de l'educació (i de bona part de la societat) més potent que recordo n'és un exemple. I, per descomptat, l'aprovació de la Llei Wert: us heu plantejat que, a Catalunya, el partit que té majoria absoluta a Espanya i aprova aquesta llei, és un partit minoritari? I que, per tant, l'electorat català explícitament ha manifestat que no vol que governi qui imposa aquesta llei?

L'únic consens que ha aconseguit la Llei Wert ha estat el dels que hi són contraris. Una reforma educativa sense consens està destinada al fracàs. Una reforma educativa que no escolta els sectors professionals i socials directament relacionats amb l'educació, al meu parer demostra ignorància i falta de respecte. I crec que tenim massa problemes com perquè el govern jugui amb una cosa tan seriosa com l'educació.

No n'hi ha prou amb la voluntat de "tombar" la llei quan l'actual govern perdi la majoria absoluta, ni de la voluntat d'insubmissió davant la llei. Aprovar una llei d'aquest tipus sense el consens necessari té i tindrà costos socials i econòmics que haurem d'assumir entre tots i totes. I em sembla que ja en tenim prou amb la situació actual, com per afegir-hi aquests costos: tot un exercici d'irresponsabilitat política.

Marta Casas

Planilandia: la recerca de noves dimensions!

Fa un parell de setmanes em va caure a les mans Planilandia (en anglès Flatland, romance of many dimensions), la famosa novel·la del matemàtic i teòleg anglès Edwin A. Abbot publicada el 1884 (la sort de tenir un germà de ciències...). D'entrada, qualsevol cosa que soni a geometria m'espanta una mica, però la nota introductòria era prou interessant com per posar-m'hi: "... la fantasía matemática se entrecruza con otro género: el de la sátira social ".   

Conclusió: us la recomano. En primer lloc perquè, efectivamet, Abbot és capaç de fer entendre les nocions bàsiques de la geometria a l'espai (que, en el meu cas, té mèrit). 

En segon lloc, perquè Planilandia planteja una qüestió filosòfica i antropològica interessantíssima: més enllà del què és obvi i observable, la possibilitat que existeixin altres realitats, òbvies i observables des d'altres llocs. Un raonament que acosta a la mirada del relativisme antropològic, i que em va recordar a una pel·lícula infantil que sempre m'ha semblat injustament poc valorada: Horton, la història d'un elefant que descobreix tot un món, habitat per uns personatges minúsculs, en la volva de pols que hi ha sobre una flor i lluita per preservar-lo de la destrucció davant la incredulitat de la resta d'animals. O a aquell poema de Verdaguer (extraordinàriament musicat per Roger Mas a "Les Cançons tel·lúriques", a la cançó "Plus ultra") en què el poeta pregunta a l'estrella més llunyana si és la darrera, i aquesta contesta:

Morts a Lampedusa

Ball de xifres: 200 morts, 150 desapareguts, només 150 supervivents. De nou un naufragi, ben a prop de Lampedusa. La premsa encara aporta dades més esgarrifoses:  des de 1990, més de 8.000 cadàvers han arribat a la costa de la illa siciliana. El Papa Francesc parla de vergonya.

Dos-cents morts no és només un número a les pàgines dels diaris. Són dues-centes persones de les que algú recorda amb emoció el moment que van néixer, les seves primeres passes. Dues-centes persones que un dia van fer el seu primer petó. Segur que n'hi havia que cantaven bé, que cuinaven de meravella, que eren l'ànima de la festa. Mares, pares, fills, filles, germans i germanes, amics i amigues. Persones agradables i desagradables, intel·ligents o no tant, bona gent i mala gent. Dos-cents morts no són dos-cents cadàvers. Són el buit que deixen en les vides de les persones que les han estimat. Són el què hauria estat possible (potser coses importants, maques, interessants) i no serà mai.

Tant se val si vénen de Somàlia, Eritrea o d'on sigui. Tant se val si arriben a Lampedusa, les Canàries o Tarifa. No n'hi ha prou de sentir vergonya. Europa ha d'assumir la seva responsabilitat. Els europeus hem d'assumir la nostra responsabilitat en aquestes morts.

Marta Casas

De cadenes, projectes comuns i himnes...

Mai he pensat aquest bloc per posicionar-me políticament, ni ara vull fer-ho. Però em costa no dir res, encara en plena ressaca de la Diada.

Es fa molt difícil no emocionar-se veient la capacitat de mobilització de tantíssima gent, per segona vegada, amb un esperit clarament cívic (en la plenitud del terme). Vivint l'ambient relaxat, fins i tot festiu, positiu, plural, de la cadena al seu pas pel barri de la Rivera de Barcelona. Seria genial construir un país, un nou projecte comú, amb aquest esperit, amb aquesta gent que és capaç de donar-se les mans i fer-se costat per tirar endavant (com en el vídeo d'en Puigcorbé i en Monzó): parlant llengües diferents, tenint orígens diferents, pensant de manera diferent...

Però tinc por... d'aquesta mateixa gent. Por que no puguin (puguem) evitar la confrontació (que de ben segur s'alimentarà -ja s'alimenta- políticament i mediàticament); por que s'oblidi que el projecte és crear una cosa entre tots i totes els que som aquí (els que parlem català, els que parlen castellà i els que parlen altres llengües; els que encerclaven La Caixa i els que hi tenen els estalvis; els de dretes i els d'esquerres); por d'algunes banderes, que són massa grosses, i d'alguns crits que són massa forts; fins i tot el nostre himne em fa una mica de por.

Vaig aprendre Els segadors de petita, del meu avi (com tantes altres cançons...), i per això no puc evitar l'emoció quan el sento o el canto. Però cada vegada em veig obligada a explicar als meus fills què carall vol dir això d'esmolar les eines i fer tremolar l'enemic. I parlàvem d'himnes, justament, quan l'altre dia al metro una senyora va posar-se a cantar l'Estaca. Posats a imaginar, aquest seria un himne molt més bonic... o encara millor un altre...

Tornada al "cole".... en igualtat de condicions?

Setembre no és un mes fàcil per a les famílies..... Per molt que es vigili, a l'agost acabem gastant més del què voldríem (i del què ens convindria) i caiem en l'error de pensar que un cop acabades les vacances, quan tot torni a la normalitat, reduirem despeses.

Fins que arriba la circular de l'AMPA amb el preu dels llibres (la quota de material ja la vam pagar pel juliol), i anem a comprar el material per a l'inici de curs: motxilles (només si és imprescindible; si aguanta la de l'any passat, no se'n compra de nova), estoigs (i tot el què hi va a dins), llibretes, carpetes... I espera't que encara no hem comprat el xandall i les bambes, ni hem posat els pantalons llargs de l'any passat (a veure si encara els poden dur), ni ens hem mirat si aguantarà la jaqueta. Total: un bon ensurt per la butxaca (el que es va inventar allò de la "cuesta de enero", és evident que no tenia canalla, perquè sinó hauria parlat de la "cuesta de septiembre").

Però el problema no és que a mi "em piqui" la butxaca i que hagi de fer equilibris per veure d'on trec els calers per pagar-ho tot (que en tinc 3, i la cosa es multiplica). El problema és que hi ha gent que les passa magres per arribar a finals des mes i directament no pot disposar dels diners de la quota de material (que "s'ha apujat a causa de les retallades del departament", diuen alguns centres) o dels llibres de text (per no parlar del portàtil -que ja no subvenciona ningú- i les llicències dels llibres digitals).

Segurament és fàcil caure en la demagògia (gairebé sempre ho és). Però no em puc estar de pensar que hi ha nens i nenes que, a causa d'això, no comencen el curs en igualtat de condicions que la resta de companys. Nens i nenes que, a més d'arribar a classe sense tot el material (o de tenir-lo tard, un cop han aconseguit l'ajut pertinent -que hauran d'anar a demanar-) segurament "carreguen" altres desavantatges.

Estem fent tot el què podríem (tot el què caldria) per evitar aquesta situació? Realment tota la despesa que han d'assumir les famílies per tornar a l'escola és imprescindible? La situació econòmica del gruix de les famílies és un criteri que es contempli a l'hora de prendre les decisions sobre allò que se'ls demanarà?

Penso que seria molt pertinent que el Departament d'Ensenyament incorporés aquests criteris a les instruccions per als centres de cara al curs vinent. 

Entretant.... feliç tornada al cole!

Identitats: Rushdie (de nou), CorCia i l'enyor de la migració

La qüestió de com es construeixen i articulen les identitats individuals i col·lectives, en general i particularment en relació al fet migratori, és un dels temes que més m'interessen des de fa anys. Suposo que dec pecar d'una certa "deformació professional" i sóc especialment sensible al tema, però la veritat és que últimament tot m'hi remet!

Ha estat un dels temes d'atenció en el meu treball final de màster (que vaig presentar i defensar fa unes setmanes! -estic treballant en un article sobre el tema.... ja en tindreu notícia-), però hi ha altres qüestions que m'hi porten. 

La primera, Salman Rushdie. Ja m'he declarat  fan de Rushdie anteriorment... Però en els darrers mesos, l'he tingut de lectura de capçalera: cap i cua, la seva primera gran novel·la "Els fills de la mitjanit", i el seu últim llibre (les seves memòries), "Joseph Anton". I de postres, la versió cinematogràfica de "Els fills de la mitjanit", la setmana passada (mooooolt recomanable). Entre les moltes coses a comentar, de "Joseph Anton" em van agradar les reflexions de Rushdie sobre la identitat de les persones emigrades. Cito textualment:

Final de curs.... uff!

Massa coses per mantenir el blog al dia!

Final de curs intensíssim +  inici de juliol de formació amb el Teler de Música + la canalla sense escola + la festa major entremig +  l'espectacle TerpsíCORe de cor i dansa que avui estrenem al Monumental de Mataró + mil coses al cap + mil temes per comentar... = un mes i mig sense cap entrada nova!

Però avui és el punt d'inflexió: espero anar recuperant la tranquil·litat merescuda i començar un estiu d'aquells de tardes de piscina amb la canalla.

Entretant, el meu homenatge als avis que, en aquestes circumstàncies, ens donen un suport inestimable.

Interculturalitat a l'educació pública

Temps difícils, aquests de retallades, i de veus que s'alcen per reivindicar allò que pensàvem que no perdríem mai. Per damunt de tot, dos dels pilars del nostre estat del benestar: l'educació i la sanitat.
Però trobo a faltar un clam. Fa gairebé vint anys que treballo com a especialista en educació intercultural i he tingut l'oportunitat de conèixer els esforços de molta gent que ha lluitat per perquè l'educació del nostre país fos, també, una educació de qualitat per a l'alumnat nouvingut. És cert que sovint, els i les que ens hem dedicat a aquest tema, hem estat molt crítics amb allò que hem assolit: falta tant, encara! Hi ha tants infants i adolescents que, encara ara, ho tenen més difícil pel simple fet que els seus pares, en algun moment, han vingut d'algun altre lloc! Però també és cert que tots els esforços de tanta gent han tingut impactes positius.
I em fa molta por que tot això es perdi, quan enmig del soroll de tanta crisi i tantes retallades, desapareix la simple menció del tema.

Absència

Nuri Casas Castañé (5 de març de 1972 - 25 de maig de 2004)

Nou anys d'absència....i tantes orenetes.

Sobre el decret de plantilles i provisió de llocs docents

El dia 19 d'abril el Departament d'Ensenyament va fer públic l'esborrany del Decret de Plantilles i Provisió de Llocs Docents, en el marc del procés d'implementació de la LEC. De seguida hi va haver reaccions a la xarxa (#nodecretdeplantilles) i ahir mateix en parlaven tots els informatius.
Jo estic una mica sorpresa. M'he llegit l'esborrany (podeu accedir-hi aquí) i, francament, em costa entendre perquè només se senten veus en contra. Vull parlar des de la prudència, perquè és un tema prou delicat. Però si un dels elements que dificulten la continuïtat dels projectes educatius és la dificultat de consolidar de plantilles, no és evident que un decret d'aquest tipus és una bona notícia per a l'educació al nostre país?

Llengües a l'escola: quin hauria de ser el debat?

Últimament hi ha massa soroll sobre les llengües a l'escola. Un soroll que confronta, que converteix en ideològic i polític un debat que podria i hauria de ser estrictament educatiu i social.
Perquè crec que és evident que cal revisar l'actual sistema d'immersió lingüística a l'escola catalana: fa anys que és evident i, al meu parer, els passos que s'han fet fins ara per adequar-lo a la realitat complexa de l'escola actual, no han estat suficients. Però el què fa necessària aquesta revisió no és el malestar d'unes quantes (poquíssimes) famílies que sembla que més aviat els fa nosa viure en un lloc on la gent ens entestem a parlar una llengua diferent a la que els sembla raonable (hi ha coses, en aquest país, que en comptes d'anar endavant, van endarrere). Sinó la realitat d'una escola multilingüe, amb alumnat d'orígens molt diversos.

Alumnat immigrat, contractes programa i cohesió social

De bon matí, m'alerta un tuit del diari Ara: "Les escoles concertades amb més alumnat immigrant perdran les ajudes específiques". Això significa no tornar a convocar els programes programa (cretas el 2006 en el marc del Pacte Nacional per a la Immigració). Aquests contractes programa s'adreçaven als centres concertats (a part del concert) amb un  elevat nombre d'alumnat d'origen immigrat o socioeconòmicament desafavorit (considerat de Necessitats Educatives Específiques -NEE-). Uns dels centres que es van poder acollir a aquest tipus d'ajudes, en primera instància, van ser els dels municipis que aplicaven mesures d'equilibri d'aquest alumnat (el mal anomenat "repartiment"); entre ells, municipis com Manlleu, Vic o Olot.
Conec bé el cas de Manlleu i, en menor mesura, els de Vic, Olot i altres municipis on s'aplica aquest tipus de redistribució. Un procediment molt discutit i debatut en el seu moment. Recordo haver participat en alguns debats sobre aquest tema, a finals dels 90, a Barcelona, i com va canviar la meva percepció quan vaig tornar a la comarca i vaig començar a treballar a Manlleu.
He afirmat en altres moments, i sostinc, que la redistribució d'alumnat amb NEE que s'ha aplicat a llocs com Osona té molts inconvenients i molts aspectes èticament i legalment discutibles. Però té una única i gran virtud: és una de les principals eines de gestió local per garantir la cohesió social.

Contra el racisme i la xenofòbia: noies de Salt

Avui és el Dia Internacional contra el racisme i la xenofòbia, en commemoració dels fets de Sharpeville, a Sudàfrica (vegeu el post de l'any passat -ostres, ja fa un any!-). I, deu ser aquest dia tan clar de primavera acabada d'estrenar, però avui tinc ganes de compartir una cosa bonica.
La setmana passada vaig tenir la sort de ser a Salt amb un grup de noies de 4rt d'ESO de l'Institut Vallvera, gairebé totes d'origen immigrat, valorant les activitats de presentació de referents d'èxit que han estat fent al centre. Vaig sortir encantada: quin potencial!
Totes tenien clar que la seva condició d'immigrades (vaja, de filles de famílies immigrades: bona part d'elles són nascudes aquí) és una dificultat afegida a aquest futur incert dels i les joves del nostre país. Són conscients que el seu origen, el color de la seva pell, i els elements visibles de la seva opció religiosa (concretament el hijab d'algunes noies musulmanes) fan que les coses siguin una mica més difícils per a elles que per a altres noies. Però sobretot són conscients que aquests elements es converteixen en barreres només perquè hi ha persones que els veuen com un problema. "No hauria de ser així", em deien, "si tenim la mateixa preparació, la mateixa formació, som igual de bones, no hauria d'importar".... Una altra contestava, amb tota la duresa del que això significa, que "a alguns els molesta que portem vel".

Feliç dia, dones!

Em sembla evident que, en algunes coses, en comptes d'anar endavant anem enrere.... Només cal que aneu a una sabateria i intenteu trobar sabates tipus "unisex" (aquell bonic concepte de la nostra infància que ha caigut en desús...) per a la vostra filla: cada cop és més difícil calçar una nena sense lluentons, roses i purpurines. Per no parlar dels talons vertiginosos tan (estranyament) de moda: parafrasejant i reinventant aquella frase tan celebrada de Fatima Mernissi ("una dona que no menja és una dona que no pensa"), una dona que va mal calçada té una dificultat afegida. Ei, i que cadascuna es calci com vulgui.... mentre ningú pugui dir-nos que anar plana és poc femení (això de medir la feminitat pels peus ja es feia a la Xina: recordeu els peuets embenats?).
Però no és de peus que volia parlar. Sinó de la necessitat de prendre consciència de les desigualtats que encara ara i aquí afecten totes les dones i de la necessitat de lluitar per un futur més igualitari per a nosaltres i les nostres (i els nostres) descendents.
Una recomanació literària: el llibre de Fatima Mernissi d'on he tret la cita:  "L'harem occidental: el vel invisible. Dones alliberades o dones manipulades?". Un bon mirall per veure-hi reflectits aquells tics de la nostra societat que a vegades ens passen desapercebuts i que poden condicionar tant les nostres realitats.
I un regalet: l'acudit de Padylla. Perquè no deixem mai de perseguir la utopia.
FELIÇ DIA, DONES!

Marta Casas

La paradoxa de la dona amb hijab

L'estiu passat vaig coordinar un procés de formació/assessorament a l'IES Vallvera de Salt, en el marc del projecte Conciutadania Intercultural de la Fundació Jaume Bofill. Un dels resultats del procés de treball amb l'equip de professorat que va participar-hi, va ser un petit projecte per treballar des de la tutoria de 4rt d'ESO: la presentació de referents d'èxit (persones amb trajectòries professionals exitoses) per reforçar la importància de la continuïtat en els estudis postobligatoris i millorar les pròpies expectatives de l'alumnat.
Un projecte tan interessant m'havia de servir com a tema per a la recerca de final del màster d'Educació Inclusiva.... O sigui que vaig proposar al centre i a l'equip de tutors de 4rt col·laborar amb ells i avaluar quin impacte tenen les activitats en les pròpies expectatives de l'alumnat (i específicament en les alumnes musulmanes).
És en aquest marc que, fa unes setmanes, vaig fer una crida a una colla de contactes: "busco una dona amb hijab". Havíem identificat vàries dones musulmanes amb formació universitària i amb trajectòries professionals reeixides, però ens costava trobar-ne alguna que portés habitualment el hijab (segurament també perquè som una mica "perepunyetes" i volíem fugir del tòpic que les dones musulmanes només puguin treballar de mediadores o en temes vinculats a la immigració).
La resposta va ser ràpida i clara: al nostre país hi ha una bona colla de dones musulmanes que, contravenint tots els estereotips, estan formades i són grans professionals; i algunes d'elles porten hijab. Però hi va haver un company que va fer una reflexió que vaig pensar que calia compartir: és legítim buscar una persona a partir del criteri de com va vestida?

Ja és aquí el Teler de Música!

Desvetllo la incògnita del darrer article.... Des de fa temps estic col·laborant en un projecte de la Fundació l'Arc Música, que finalment veu la llum: El Teler de Música.

El Teler de Música és un projecte d'emprenedoria social que té com a finalitat última impulsar i garantir la sostenibilitat de projectes de música per a la inclusió social: un centre de recursos musicals i de reflexió compartida online, adreçat a professionals de l'educació que utilitzen la música com a recurs pedagògic.

Descobrint Elisa Roche

Recentment he descobert la figura d'Elisa Roche (vaig de tard), considerada la principal representant a Espanya en Orff-Shulwerk (el mètode pedagògic creat als anys 30 per Carl Orff per a l'ensenyament de la música; podeu trobar-ne més informació a la pàgina de l'associació Orff-España) i una figura revolucionària de l'educació musical ("mare" de la reforma de la LOGSE, que introdueix la música en l'educació reglada a Espanya).

Estic col·laborant en un projecte meravellós (amb totes les lletres) que ja us explicaré properament (deixeu-me mantenir uns dies el secret, per acabar d'enllestir detalls). El cas és que, pel camí, ha aparegut l'obra de l'Elisa, recopilada en un llibre publicat l'any 2010: El secreto es la pasión (el nom sol ja m'entusiasma). Amb perles com la que comparteixo amb vosaltres. Quan li van demanar quin consell donaria a un infant que comença a estudiar música, va contestar: 

A un niño creo que no hay que decirle nada. Hay que hacer música con él de tal manera que no la abandone nunca.

Em sembla la manera més simple i bonica d'explicar la importància, en educació, de generar vivències que donin sentit als aprenentatges. Ja tinc una altra autora de referència!

Marta Casas

Xavier Melgarejo al cafè de la República

Ahir vaig escoltar l'entrevista que va fer Joan Barril a Xavier Melgarejo, al seu programa "El cafè de la República".
Melgarejo és psicòleg i doctorat en pedagogia (amb una tesi sobre els sistema educatiu finlandès). Ja havia tingut oportunitat de sentir-lo en alguna ocasió i em sembla una persona molt assenyada, amb opinions molt interessants (i, per descomptat, ben fonamentades). Us convido a sentir-lo, qui no ho hagi fet, o a tornar-hi qui ja l'hagi sentit:

Entrevista a Xavier Melgarejo

Marta Casas

Panenka 12: immigració i futbol

Si us digués que m'agrada el futbol, us enganyaria. Però tinc un home que és tot un entès en la matèria (ei, però no  de mirar-se els partits de lliga el cap de setmana o d'anar a esbroncar àrbitres al camp, sinó de recordar les alineacions de la premier de fa tres temporades o enganxar-se a l'enèssima repetició d'algun partit històric). El cas és que és seguidor fidel d'una revista francament interessant: Panenka. Una revista sobre futbol, diferent a la resta de premsa escrita sobre el tema. Fins i tot jo m'enganxo a alguns dels seus reportatges (us recomano que hi feu una ullada).

Doncs bé, fa uns mesos va venir tot content, dient-me: aquesta sí que te l'has de llegir. I ho he fet.... però al cap d'uns quants dies. El número 12 de la revista (d'octubre de 2012) proposa un monogràfic sobre immigració i futbol: "Fútbol sin papeles". Diversos articles fan una interessant reflexió sobre la relació de l'esport rei i un dels fenòmens sociodemogràfics més rellevants de la nostra història recent.  

En el seu article "Barro en las botas", Aitor Lagunas parla de les xarxes organitzades que capten nois africans per venir a Europa per fer proves en clubs de primera (o segona fila): testimonis de com s'utilitza el miratge d'un esport que mou milions per fer negoci a costa de les classes mitges de països africans com Costa d'Ivori, Camerun o Ghana.