La comunicació intercultural (i 3)

Acabava el darrer post preguntant quines eines i estratègies proporciona la comunicació intercultural per facilitar la comunicació entre persones amb referents culturals diversos. 

El pas previ fonamental és l'exercici del que s'anomena descentrament cultural: l'esforç per superar el marc de referència cultural propi i entrar en la lògica del marc de referència de l'altre. Atenció, perquè això no significa participar dels punts de vista de l'altre (ni tan sols acceptar-los), però sí comprendre (o endevinar) les seves motivacions i les seves raons o, si més no, suposar-ne la legitimitat des del seu punt de vista.

De fet, el descentrament cultural és un exercici d'empatia que ens permet posar-nos en el lloc de l'altre i així facilitar la comprensió dels seus comportaments, motivacions, temors... Però també és un exercici d'observació i reconeixement de la pròpia realitat. Només en la mesura que jo em faig conscient del meu posicionament i d'allò que el condiciona (també de la meva reacció afectiva), seré capaç d'entendre quin pot ser el posicionament i els condicionants (i la reacció afectiva) de l'altre.

Un altre element fonamental és el tipus de relació que s'estableix entre els interlocutors: difícilment podem aconseguir una comunicació fluïda si no partim d'una relació igualitària entre les persones que participem en un procés comunicatiu. Si un dels interlocutors està cohibit, se sent menystingut o simplement en condicions de desigualtat això condicionarà poderosament la comunicació. És evident que en la nostra societat existeixen relacions de dominació i de desigualtat, i que no podem canviar la realitat en una simple conversa: però sí que podem aconseguir que la interacció concreta, malgrat l'existència d'aquests factors de desigualtat, se situï en un pla més igualitari. Això passa per reconèixer la legitimitat de l'interlocutor. En la línia del què acabo de comentar: ni hi he d'estar d'acord, ni m'ha d'agradar què diu o què pensa, però sí que he de pressuposar-li la mateixa racionalitat i el mateix dret a tenir una opinió i expressar-la que tinc jo.

A partir d'aquests elements previs, podem desplegar tots els recursos al nostre abast per evitar malentesos i contribuir a una comunicació el màxim de fluïda possible. En suggereixo alguns:

• Posar atenció a tots els elements de parallenguatge: llenguatge no verbal, proxèmica (ús de l'espai), inflexions de veu... sobretot de cara a facilitar un entorn comunicatiu i una interacció positius.
• Facilitar la claredat del missatge: reiterar el missatge utilitzant maneres diferents d'expressar-lo (utilitzant diferents paraules o expressions), assegurar-nos que l'interlocutor ha entès bé el missatge (facilitant que el repeteixi, per exemple), repetint nosaltres el missatge que hem rebut per assegurar-nos que l'hem entès correctament...
• Verbalitzar els aspectes que puguin causar malentesos: si identifiquem alguna reacció no desitjada, o que hi ha algun element que està distorsionant el missatge o que genera incomoditat, podem introduir-lo en la comunicació (per exemple: "em sembla que això què he dit t'ha ofès; no era la meva intenció, què has interpretat que et deia?" o "perdona, t'incomoda que estiguem parlant aquí? t'estimes més que anem a un altre lloc?"...)
• I, per descomptat, tenir molta paciència i saber encaixar les dificultats i les frustracions amb sentit de l'humor. Massa sovint ens oblidem de l'important que és la capacitat de riure'ns de nosaltres mateixos i del què ens passa, com una de les millors estratègies per continuar construint la relació i la comunicació quan trobem dificultats.

No hi ha cap fórmula màgica per garantir una comunicació fluïda en contextos interculturals, i és evident que en bona mesura dependrà de l'habilitat i les ganes dels interlocutors a l'hora d'entendre's. Però de ben segur que aquestes recomanacions poden ser d'utilitat. Si us continua llegir una mica més sobre el tema, us suggereixo algunes reflexions que vaig incorporar en el curs de formació telemàtica en educació intercultural que vaig fer fa uns anys per al Departament d'Ensenyament: Convivència i comunicació intercultural. 

Marta Casas