Percepcions enganyoses...

"De quin color veus el vestit? Blanc i daurat, o blau i negre?"

Ja ha passat la febre del fenomen "The dress", però ens va tenir entretinguts uns quants dies, en apassionades discussions: Com és possible que algú el vegi blau i negre (malgrat que ara ja sé que, efectivament, el vestit és d'aquests colors, jo encara el veig blanc i daurat)?Tot plegat, un joc. Però un joc molt útil per plantejar una qüestió que socialment és força més rellevant:

VEIEM TOTA LA REALITAT? I... TOT EL QUE VEIEM ÉS REAL?

És sabut que la nostra percepció està condicionada per les creences prèvies,  expectatives, pressupòsits, bagatges.... Però som conscients de fins a quin punt tot això condiciona les nostres percepcions socials? Posem per exemple la manera com percebem la immigració, o determinats col·lectius: fins a quin punt respon a realitats objectives? Interpretem correctament allò que veiem? Veiem tot el que hi ha?

Fins i tot si estem sensibilitzats amb aquesta qüestió, ens pot sorprendre adonar-nos de com de limitada és la nostra percepció. Us proposo un fàcil exercici de mostra:

En record de la Nuri

Avui fa 11 anys de la mort de la Nuri, la meva germana.  Comparteixo les seves paraules, publicades a La festa dels crancs, d'una tarda a la Barceloneta, el febrer de 2004, i el dibuix que ens va regalar Carles Quiles per il·lustrar-ho.

(...) Quina calma, veure tanta aigua, tan infinita..., em vaig imaginar que el mar era com jo, feta de gotetes d'aigua, que les onades són com la vida, tot d'un plegat estàs a la cresta per baixar immediatament al fons de tot, plena d'escuma, que et penses que no et podràs aixecar. (...)

Encara i sempre dolorosa la teva absència i present el teu record.

Feliç dia, dones!

Perquè totes, en un moment o altre, som capaces de fer estremir algú:

FELIÇ DIA, DONES!

Portar el mocador

Una recent discussió sobre l'ús del mocador entre les noies musulmanes (recordo: noies catalanes d'origen immigrat, perquè a aquestes alçades, en la major part dels casos parlar de noies immigrades no té massa sentit) em porta a recuperar "Hiyab", l'exquisit curt de Xavi Sala (2005).

Simplement us convido a veure'l (a re-veure'l, segurament). Perquè de tant en tant cal tornar a allò que en algun moment ens ha fet pensar.

Je suis Ahmed... i Fatima i Mohamed...

"No estic d'acord amb el què dius, però defensaré amb la meva vida el teu dret a expressar-ho"

Voltaire

Aquesta és la idea que expressava a twitter l'escriptor belga Dyab Abou Jahjah l'endemà de l'atemptat al Charlie Hebdo, referint-se a un dels policies assassinats, creant el hashtag #JeSuisAhmed, que en els darrers dies ha pres força a tot el món al costat de #JeSuisCharlie. 

Una idea que crec que hauria d'esdevenir el nucli de la lluita contra la barbàrie i per la defensa de les principals fites de la civilització: la llibertat, la defensa de les idees des de la raó i el diàleg, la

Bones festes i bon any!

Sembla que avui, un cop acabat el curs, podrem començar a practicar allò de la pau de Nadal (perquè és evident que, els dies previs, no en tenen res de pacífics: és una de les èpoques més estressants de l'any!).  I ho faig desitjant-vos a tots i totes molt bones festes i molt bona entrada d'any!

Enguany vull convidar-vos a escoltar algunes de les peces que cantarem en els propers concerts de la coral Regina (si teniu ganes de sentir-nos, trobareu l'agenda a la pàgina web): tres versions completament diferents de "O magnum mysterium", un dels responsoris  de les matines de Nadal, que canta com a "gran misteri i meravellós sacrament" el naixement de Jesús. 

Que en gaudiu!

"O magnum mysterium" de Tomás Luis de Victoria (1548-1511)

"O magnum mysterium" de Francis Poulenc (1899-1963)

"O magnum mysterium" de Frank La Rocca (1951)

Marta Casas

Diversitat: "De qué depende?" "Del negro, de qué va a ser"

Reprenc l'activitat del meu blog després d'uns mesos de pausa forçada. I ho faig amb la sensació que, després de més de quinze anys treballant en temes relacionats amb la diversitat, som molt a prop de la casella de sortida (si no és que hi hem tornat per haver caigut en alguna d'aquelles que penalitzen -la crisi, potser?-). 

Rellegeixo, remiro, repenso... i torno (jo també) a les reflexions que m'han ajudat en el passat a entendre què significa la diversitat cultural, com a punt de partida bàsic a l'hora de fonamentar qualsevol acció destinada a gestionar-la o atendre-la. I em torna a agradar Enrique Santamaría quan, a La incógnita del extraño (Anthropos, 2002), postula que la manera com entenem i expliquem la realitat condiciona la manera de gestionar-la:

Cuando nos "encontramo" frente a un problema cuya evidencia nos asalta, buscamos, naturalmente, la manera de resolverlo. Pero las posibles soluciones se encuentran ya prefiguradas por la forma misma que tiene el problema porque, si no, no constituirían, obviamente, soluciones a "ese" problema. Las soluciones participan por definición de la misma lógica que sustenta el problema planteado, y cuando son efectivas no puede sino reforzar esa lógica. Dicho de otra forma, si el problema se hubiese construido de otra manera también las soluciones adecuadas hubieran sido otras.

Com hem d'entendre, doncs, la diversitat cultural per tal de ser capaços de gestionar-la més adequadament? La diversitat cultural no és la suma d'unes maneres de fer i pensar determinades pel lloc d'origen o la pertinença ètnica (una percepció sempre subjecta a visions estereotipades); és una cosa molt més dinàmica, que passa per entendre la complexitat de tots els éssers humans, vinguem d'on vinguem, i la multiplicitat d'estratègies que tenim a l'hora de relacionar-nos i desenvolupar-nos en el món que ens envolta. 

Us proposo saltar de Santamaría a San Román i convidar-vos a veure (també de nou) un curt exquisit: Proverbio chino (Javier San Román, 2008). Al meu parer, un bon estímul per començar a repensar què significa la diversitat.

Marta Casas