Xavier Melgarejo al cafè de la República

Ahir vaig escoltar l'entrevista que va fer Joan Barril a Xavier Melgarejo, al seu programa "El cafè de la República".
Melgarejo és psicòleg i doctorat en pedagogia (amb una tesi sobre els sistema educatiu finlandès). Ja havia tingut oportunitat de sentir-lo en alguna ocasió i em sembla una persona molt assenyada, amb opinions molt interessants (i, per descomptat, ben fonamentades). Us convido a sentir-lo, qui no ho hagi fet, o a tornar-hi qui ja l'hagi sentit:

Entrevista a Xavier Melgarejo

Marta Casas

Panenka 12: immigració i futbol

Si us digués que m'agrada el futbol, us enganyaria. Però tinc un home que és tot un entès en la matèria (ei, però no  de mirar-se els partits de lliga el cap de setmana o d'anar a esbroncar àrbitres al camp, sinó de recordar les alineacions de la premier de fa tres temporades o enganxar-se a l'enèssima repetició d'algun partit històric). El cas és que és seguidor fidel d'una revista francament interessant: Panenka. Una revista sobre futbol, diferent a la resta de premsa escrita sobre el tema. Fins i tot jo m'enganxo a alguns dels seus reportatges (us recomano que hi feu una ullada).

Doncs bé, fa uns mesos va venir tot content, dient-me: aquesta sí que te l'has de llegir. I ho he fet.... però al cap d'uns quants dies. El número 12 de la revista (d'octubre de 2012) proposa un monogràfic sobre immigració i futbol: "Fútbol sin papeles". Diversos articles fan una interessant reflexió sobre la relació de l'esport rei i un dels fenòmens sociodemogràfics més rellevants de la nostra història recent.  

En el seu article "Barro en las botas", Aitor Lagunas parla de les xarxes organitzades que capten nois africans per venir a Europa per fer proves en clubs de primera (o segona fila): testimonis de com s'utilitza el miratge d'un esport que mou milions per fer negoci a costa de les classes mitges de països africans com Costa d'Ivori, Camerun o Ghana.

Bon Nadal i bon any nou!

El món no es va acabar el dia 12; era una teoria poc probable. Té molta més acceptació la que diu que s'acaba avui; ja se sap que els maies són tot un referent per a nosaltres.... per això els "conquistadores" els van reverenciar i en van aprendre tantes coses (o no va anar ben bé així? Ai no, és cert: bàsicament el contacte va consistir en una escabetxina).
En qualsevol cas, per si la profecia no fos certa, aprofito per desitjar-vos molt bones festes i un feliç any nou. I com que no sé dibuixar i les meves habilitats gràfiques són nefastes, ho faig amb una Nadala. La Nadala que John  Lennon va escriure en un moment molt diferent de l'actual però que penso que, encara ara, convida a la reflexió:

MERRY CHRISTMAS (WAR IS OVER)

John Lennon

[ESCOLTEU-LA]

So this is Christmas

and what have you done

another year over

and a new one just begun.

And so this is Christmas

I hope you have fun

the near and the dear ones

the old and the young

A very merry Christmas

and a happy new year

let's hope it's a good one 

without any fear

And so this is Christmas

for weak and for strong

for rich and the poor ones, 

the world is so wrong.

And so happy Christmas

for black and for white,

for yellow and red ones.

Let's stop the fight!

A very merry Christmas....

War is over if you want it,

war is over now!

Serà complicat que l'any vinent la feina i els calers vagin bé.... però us desitjo sincerament que hi vagin les coses realment importants: que tingueu salut, amor i amistat. 

Marta Casas

12/12/12: La consciència de la gana

Aquest matí amb els meus fills hem preparat una bossa amb alguns aliments per a la recollida que està fent l'escola. Com tantes altres escoles i instituts. Ve Nadal: en el millor dels casos, sense paga extra; en d'altres, sense feina; en alguns (massa) sense ingressos... Cap nen sense joguina?.
Hi ha qui diu que avui s'acaba el món. Cada dia acaba el món per a algunes persones, i això és llei de vida. El què és difícil d'entendre i de portar és que a molta gent se li vagi desmuntant el món; que allò que els donava estabilitat desaparegui; que el què pensaven que mai no passaria, passi; que es trobin al carrer perquè no poden pagar la hipoteca; que a l'hora de dinar no hi hagi ni un plat de llenties; que hi hagi nens i nenes que si no poden dinar a l'escola, no dinaran (o dinaran malament); que hi hagi professors i professores d'institut que es posin d'acord per portar l'entrepà d'esmorzar cada dia a un alumne, perquè coneixen la situació familiar i saben que no ha esmorzat a casa i que no hi ha cap seguretat que dini quan hi arribi.

Enrabiada amb Wert

La prudència aconsella no dir les coses a cop calent. I encara menys publicar res sense tenir la seguretat de fer-ho amb el cap molt clar. Però fa massa dies que espero a veure si "em refredo" (des de l'astorament de la publicació de les primeres notícies sobre l'avantprojecte de LOMCE) i no me'n surto: estic enrabiada, i cada vegada que Wert es pronuncia m'enrabio una mica més.
Estic enrabiada, en primer lloc, perquè com a docent, com a mare i des de la meva especialització en educació intercultural, sento vergonya del govern espanyol: visc en un estat europeu que, en comptes de caminar endavant pel què fa a l'educació, camina cap enrere. És igual quina sigui la política comú i les fites que es plantegen les agències internacionals en relació a l'educació: Wert condueix l'educació espanyola en direcció oposada, cap un lloc que s'assembla perillosament al passat de fa 40 o 50 anys.

No hi ha lloc per a la xenofòbia al Parlament

No faré una valoració dels resultats de les eleccions, tot i que em sembla que molta gent estarà d'acord que han estat, si més no, sorprenents. Suposo que caldrà veure què passa en les properes setmanes...Però hi ha un fet que em sembla interessant de destacar: una vegada més, PxC queda fora del Parlament català (podeu veure resum de vots aquí).
Voldria veure-hi un signe distintiu, que em permetés estar orgullosa del meu país: malgrat els números (de persones i de diners), malgrat la situació, malgrat el temps que fa que la demagògia d'aquest partit aglutina el malestar de molta gent.... Malgrat tot, no han aconseguit prou vots per obtenir un escó.

Algú pensa en els catalans que han marxat?

Estic col·laborant amb la Diputació de Barcelona en la revisió del pla d'acollida de Sant Cugat del Vallès. La setmana passada vam fer una sessió de treball amb representants d'entitats integrades fonamentalment per persones d'origen immigrat, per identificar necessitats i oportunitats d'acció relacionades amb l'acollida i l'acomodació de la població nouvinguda al municipi.

Una de les persones assistents va plantejar una qüestió que em va colpir: degut a la crisi, hi ha moltes famílies d'origen immigrat que es veuen forçades a tornar al seu país d'origen. Què passa, es preguntava, amb els infants d'aquestes famílies? Què passa amb els nens i nenes nascuts aquí, santcugatencs, que se'n van al Marroc? Un país on són analfabets perquè han estat escolaritzats aquí i han après a llegir i escriure en català i castellà? Algú s'ocupa d'ells? Hi ha algun programa per fer-ne seguiment, per assegurar-se que poden continuar estudiant en català? En resum: la nostra societat té cap interès o es preocupa en algun moment per aquests infants?