La primera: l'imam de Terrassa es nega a declarar davant dels mossos, acusat d'instar els fidels a "corregir" les seves dones amb violència (això sí: sense trencar ossos ni fer sagnar). Simplement escandalós. I la meva preocupació, doble: en primer lloc, que al nostre país (o a qualsevol altre) hi hagi algú que pugui predicar animalades d'aquest tipus (a dos dies de celebrar el dia internacional de la dona), i que si tot plegat és cert, els representants de la comunitat musulmana de Terrassa ho neguin i hagin continuat anant a la mesquita en comptes de fer-lo fora directament. Penso que en casos com aquest la llei ha d'actuar amb tota la contundència possible, perquè no hi ha cap argument que pugui justificar o relativitzar una cosa així.
En segon lloc, preocupació perquè de nou tenim l'argument ideal per racionalitzar el prejudicis: "és que els musulmans, ja se sap". Quan un capellà, un cardenal o fins i tot el Papa de Roma fa alguna declaració desafortunada (que n'hi ha), és aquella persona sobre la que plouen les crítiques. Quan un imam (el de Terrassa, el de Fuengirola) diu animalades, és tota la comunitat musulmana la responsable. Ser musulmà (i musulmana encara més) ha de ser molt difícil, sobretot si ets una persona responsable, educada, coherent. Sempre al centre de les tensions entre els que pensen que l'islam és la causa de tots (o molts) els mals i els que a vegades aconsegueixen que ho sembli realment.
Avui penso en totes les meves amigues musulmanes creients (que no totes ho són, no fotem), i en les que no conec: no n'hi ha prou que lluitin per ser lliurement allò que volen ser, per defensar el seu dret a creure en el què volen i a practicar la religió en la que creuen. Han de lluitar contra els sectors reaccionaris, profundament masclistes i misògins, de la "seva" pròpia comunitat (em pregunto si elles sovint no es troben com jo i tampoc no es senten "a casa" quan són a la mesquita). Però també contra tots els que encara les culpabilitzen i les fan responsables de la seva pròpia sort.
I la segona perla: la diputada del PP de Catalunya, Carme Xandri, que acusa el govern de favoritisme cap als immigrants. Quin avorriment. I que malament ho hem fet, que a aquestes alçades encara hi hagi algú que pugui afirmar que els immigrants reben ajudes només pel fet de ser immigrants (perquè pressuposo que la diputada s'ho creu realment i no menteix descaradament -prefereixo la ignorància a la mala fe-). Segons el seu parer, les persones amb discapacitats no reben prou ajuts perquè se'n destinen massa a la immigració (que no als immigrants, senyora Xandri: li suggereixo que faci una ullada als pressupostos d'Immigració, per veure quins d'aquests són per ajuts a persones immigrades). Tot plegat em sembla tan barroer, que no entraré a discutir-ho. Però sí que vull apuntar algunes reflexions:
Primera: de nou, una imatge més que distorsionada de com es distribueixen els ajuts i els pressupostos adreçats a les persones necessitades. Francament, qui vulgui acusar l'administració d'això, que aporti números una mica més significatius i dades reals que permetin identificar-los. Ara que, l'experiència em diu que tampoc és útil quan la gent ja té decidit d'entrada qui són els "culpables": fa anys, en una reunió amb una associació de veïns que es queixaven del mateix, la regidora i la cap d'àrea de Serveis Socials van venir a presentar totes les dades que demostraven que no era cert que els ajuts anessin majoritàriament als immigrants. Després de l'explicació, una veïna es va aixecar i li va dir a la regidora: "això t'ho creus tu, segur que t'ho has inventat tot!". O sigui que ja som al cap del carrer.
Segona: em sembla que cal recordar que les polítiques d'estrangeria del nostra país han limitat i limiten l'accés al mercat laboral a les persones immigrades. Les condicions de precarietat en què viuen alguns sectors d'aquesta població es deuen justament a aquest fet (i més ara, que no hi ha feina). Si tenim tanta por d'haver d'ajudar a la població immigrada, suggereixo que d'una vegada per totes els permetem guanyar-se la vida sense traves.
I tercer: sembla que la diputada troba que "no hi cabem tots" (ja ho havia sentit en alguna altra ocasió això...). Així que es deu sentir "apretada".... Doncs jo suggereixo (amb tot el respecte) que comenci a passar, així anem fent lloc.
Marta Casas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada