Sobre la voluntat d'integrar-se

El comentari de l'Ambimbola al darrer post m'ha fet pensar en una qüestió que he discutit en diverses ocasions. En primer lloc, estic absolutament d'acord amb una idea que traspua el comentari: la integració de les persones immigrades no és una qüestió de generositat per part de la societat d'acollida! He insistit moltes vegades (i ho continuaré fent, o sigui que perdoneu si em repeteixo) que les persones immigrades no són objectes passius dels processos migratoris (com les fulles seques que porta el vent de la globalització), sinó subjectes actius dels seus propis processos. Per tant, és evident, el què passa quan te'n vas de casa i arribes a un lloc nou, en bona mesura depèn de tu mateix/a, de les ganes i la empenta que hi posis, de la capacitat que tinguis de superar les dificultats, de l'energia de la que disposis per tirar endavant. I en això estic d'acord amb el comentari de l'Abimbola.


Però hi ha un tema que em preocupa i m'encén totes les alarmes quan apareix la qüestió de la voluntat de les persones immigrades: el risc de fer recaure exclusivament sobre la voluntat d'un individu el seu èxit en el procés d'integració. Poso l'exemple que he posat vàries vegades: si poguéssim mesurar la voluntat a pes, jo, Marta Casas, necessito menys quilos de voluntat per arribar a una determinada fita (sobretot social, professional -segurament no tant a nivell personal-) que una persona immigrada (posem per cas tu mateix, Abimbola). Simplement, perquè el punt de partida és diferent: perquè el procés migratori situa en un context de precarietat i vulnerabilitat social (almenys inicialment) a les persones nouvingudes a la nostra societat; perquè la meva xarxa relacional segurament està més consolidada; perquè tinc accés més fàcil al reconeixement social i polític (ningú discuteix els meus drets com a ciutadana amb nacionalitat espanyola), i als espais socials i simbòlics de prestigi; perquè no tinc cap dificultat per parlar i entendre les llengües oficials; perquè quan vaig pel carrer, no estic "sota sospita" pel color de la meva pell, els meus trets físics o la meva vestimenta...
Per tant, penso que és cert que la voluntat de les persones immigrades és fonamental en el procés d'integració (i, en tot cas, un altre dia podem discutir sobre aquest mateix concepte, que també té tela). Però no perdem mai de vista la desigualtat de partida i el sobreesforç que en molts casos han de fer les persones immigrades per aconseguir coses que, per a les persones nascudes aquí, poden ser prou fàcils. Conec persones molt valuoses (personalment i professionalment), exemples de lluita i de superació, que una vegada i una altra han topat amb esculls que els recorden que, pel fet de venir de fora, necessitaran més quilos de voluntat per arribar al mateix lloc.
Crec que no hem de perdre de vista aquest fet i, llavors sí, reclamar a les persones immigrades que, com tothom, lluitin i treballin per aconseguir allò que desitgen.

Marta Casas