No és per reforçar la meva catalanitat que he tingut tres fills, però en qualsevol cas, sóc mare de família nombrosa. I em costa entendre aquest deix acusador que assenyala el fet de tenir "tants" fills, com si es tractés d'una mena d'irresponsabilitat, d'una incapacitat de controlar la planificació familiar... Però prou; m'embalo.
De fet, el què volia comentar és que les mares parlaven en amazig. Però els nens, entre ells, parlaven un català perfecte. I aquest no és un fet aïllat ni sorprenent: és una situació fàcilment observable entre algunes famílies marroquines, almenys a la Plana de Vic.
No em sé figurar a mi i als meus germans parlant en una llengua diferent de la dels nostres pares. Ni em sé figurar els meus fills parlant en una llengua diferent a la nostra. O, si més no, quan m'ho figuro no puc evitar sentir-me dolguda (encara que ho faci imaginat la meva suposada emigració a Suècia, que tantes vegades he utilitzat com a exemple). Recordo molt bé l'emoció d'aquella mare que m'explicava que, després d'anys, havia anat de vacances al Marroc i havia descobert amb horror que els seus fills no s'entenien amb els avis.
Aquest és el petit drama domèstic d'algunes famílies (torno a imaginar-me els meus fills, ja suecs, que no entenen els meus pares). I em figuro aquestes mares (a mi mateixa) dient-se que tan li fa, que el què és important és que els fills parlin amb naturalitat la llengua que els permetrà "integrar-se" al país d'acollida (nosaltres ja hi fem tard....).
El drama real és qui explicarà a aquests nens i nenes que, malgrat tot, no són "de casa". Que és igual en quina llengua parlin amb els seus germans i germanes, amb quina llengua juguin: el llast de ser fills d'algú que ha nascut en una altra banda és massa pesat com per no tenir-lo en compte. Aquesta és la Catalunya xenòfoba: la que exclou, malgrat tot, els infants que han nascut aquí i que tenen la nostra llengua com a pròpia.
Marta Casas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada