Mai he pensat aquest bloc per posicionar-me políticament, ni ara vull fer-ho. Però em costa no dir res, encara en plena ressaca de la Diada.
Es fa molt difícil no emocionar-se veient la capacitat de mobilització de tantíssima gent, per segona vegada, amb un esperit clarament cívic (en la plenitud del terme). Vivint l'ambient relaxat, fins i tot festiu, positiu, plural, de la cadena al seu pas pel barri de la Rivera de Barcelona. Seria genial construir un país, un nou projecte comú, amb aquest esperit, amb aquesta gent que és capaç de donar-se les mans i fer-se costat per tirar endavant (com en el vídeo d'en Puigcorbé i en Monzó): parlant llengües diferents, tenint orígens diferents, pensant de manera diferent...
Però tinc por... d'aquesta mateixa gent. Por que no puguin (puguem) evitar la confrontació (que de ben segur s'alimentarà -ja s'alimenta- políticament i mediàticament); por que s'oblidi que el projecte és crear una cosa entre tots i totes els que som aquí (els que parlem català, els que parlen castellà i els que parlen altres llengües; els que encerclaven La Caixa i els que hi tenen els estalvis; els de dretes i els d'esquerres); por d'algunes banderes, que són massa grosses, i d'alguns crits que són massa forts; fins i tot el nostre himne em fa una mica de por.
Vaig aprendre Els segadors de petita, del meu avi (com tantes altres cançons...), i per això no puc evitar l'emoció quan el sento o el canto. Però cada vegada em veig obligada a explicar als meus fills què carall vol dir això d'esmolar les eines i fer tremolar l'enemic. I parlàvem d'himnes, justament, quan l'altre dia al metro una senyora va posar-se a cantar l'Estaca. Posats a imaginar, aquest seria un himne molt més bonic... o encara millor un altre...
