La paradoxa de la dona amb hijab

L'estiu passat vaig coordinar un procés de formació/assessorament a l'IES Vallvera de Salt, en el marc del projecte Conciutadania Intercultural de la Fundació Jaume Bofill. Un dels resultats del procés de treball amb l'equip de professorat que va participar-hi, va ser un petit projecte per treballar des de la tutoria de 4rt d'ESO: la presentació de referents d'èxit (persones amb trajectòries professionals exitoses) per reforçar la importància de la continuïtat en els estudis postobligatoris i millorar les pròpies expectatives de l'alumnat.
Un projecte tan interessant m'havia de servir com a tema per a la recerca de final del màster d'Educació Inclusiva.... O sigui que vaig proposar al centre i a l'equip de tutors de 4rt col·laborar amb ells i avaluar quin impacte tenen les activitats en les pròpies expectatives de l'alumnat (i específicament en les alumnes musulmanes).
És en aquest marc que, fa unes setmanes, vaig fer una crida a una colla de contactes: "busco una dona amb hijab". Havíem identificat vàries dones musulmanes amb formació universitària i amb trajectòries professionals reeixides, però ens costava trobar-ne alguna que portés habitualment el hijab (segurament també perquè som una mica "perepunyetes" i volíem fugir del tòpic que les dones musulmanes només puguin treballar de mediadores o en temes vinculats a la immigració).
La resposta va ser ràpida i clara: al nostre país hi ha una bona colla de dones musulmanes que, contravenint tots els estereotips, estan formades i són grans professionals; i algunes d'elles porten hijab. Però hi va haver un company que va fer una reflexió que vaig pensar que calia compartir: és legítim buscar una persona a partir del criteri de com va vestida?

Èxit educatiu al Raval

El barri del Raval de Barcelona no és un entorn fàcil, però és un lloc creatiu. Vaig començar a treballar-hi de molt jove (de l'any 1992 al 1998), en el projecte d'educació musical La Lluna Blava, que pretenia introduir la música com a recurs pedagògic en alguns centres oberts del barri (fonamentalment al Casal dels Infants del Raval i al Centre Obert Joan Salvador Gavina). Poc després vaig tenir l'oportunitat de tornar-hi, com a coordinadora de programes de l'Associació Sociocultural Ibn Batuta, (entre el 1999 i el 2002). O sigui que ja fa 10 anys que en vaig marxar, però tinc clar que ha estat un dels llocs més importants en la meva formació i en la meva carrera professional.