dijous, 1 d’abril de 2021

Khoreia: música en comunitat, música per la inclusió

L'any 2018 vam crear una coral a l'institut Antoni Pous de Manlleu, amb alumnat dels diversos cursos d'ESO. Era una idea que en Lluís Monteis, aleshores director, ja m'havia plantejat només de començar a treballar a l'institut i que vam portar a terme amb la meva companya Júlia Camprubí. Per posar-li nom vam demanar propostes a l'alumnat i el professorat del centre, i els mateixo cantaires van triar-lo. El nom escollit va ser el que ens havia proposat en Joan Silva, professor de llatí i grec (gran especialista en poesia grega antiga i, entre altres coses, traductor de La música de Plutarc): Cor Khoreia.

La khoreia (χορεία), a l'antiga Grècia, era l'art de cantar i ballar en grup, un element central en la vida comunitària. El nom perfecte, per tant, per la idea que teníem d'una coral inclusiva, oberta a tots els perfils d'alumnat i que ens havia de servir per promoure l'equitat en l'accés a la música i l'expressió artística.

Amb la irrupció de la pandèmia el cant coral s'ha convertit en una activitat de risc, i la continuïtat de les corals un objectiu gairebé impossible. Però justament aquesta dificultat ens a esperonat per trobar altres maneres de continuar fent música entre tots i totes. Així va néixer el Projecte Khoreia, amb la programació d'activitats obertes a tot el centre (i a tota la comunitat educativa), amb els mateixos objectius que plantejàvem: la inclusió de tot l'alumnat, la participació de tota la comunitat educativa i el foment de la motivació, el benestar emocional i la cohesió a través de la música.

De la primera activitat programada per Nadal en surt el vídeoclip que comparteixo. 

dilluns, 29 de març de 2021

Punt d'inflexió

Reviso aquest bloc que vaig estrenar fa gairebé una dècada, com penso que cal revisar, de tant en tant, tot el que fem. Han canviat els motius i les raons per tenir-lo, i canvia també la funció que li atorgo. 

Vaig iniciar-lo amb la voluntat de mantenir un espai de contacte amb l'àmbit professional en el que havia estat treballant durant gairebé quinze anys, com a antropòloga especialitzada en fet migratori, gestió de la diversitat i la convivència, i educació intercultural, en un moment de transformació i canvi per la crisi econòmica d'entorn del 2010. Una crisi que pràcticament va desballestar un sector en el que havia tingut la sort de compartir aprenentatges i experiències amb referents com en Francesc Carbonell, la Marta Comas, la Fathia Benhammou, la Roser Argemí, la Teresa Climent, la Pilar Ugidos, en Martí Boneta, la Fatima Ahmed, en Rafa Crespo... En espais d'aprenentatge i creixement professional com el Casal dels Infants del Raval, els projectes Entrecultures i Conciutadania Intercultural de la Fundació Jaume Bofill, el Servei de Polítiques de Diversitat i Ciutadania de la Diputació de Barcelona, l'incipient pla LIC del Departament d'Ensenyament, l'Associació Ibn Batuta,  fins i tot l'aventura poc reeixida d'Alius Modus...

Un canvi més donat que triat, però que em va obrir de bat a bat la porta del món de l'educació, tornant a trepitjar terreny a les aules de secundària i tornant a treballar amb la música (com havia començat, als anys 90, al barri del Raval amb el projecte de La lluna blava). Això va suposar també l'oportunitat de reprendre la col·laboració amb l'Ester Bonal amb un nou projecte vinculat a XamfràEl Teler de Música. Malauradament aquesta vegada sense la meva enyorada germana, la Nuri Casas, que va morir l'any 2004 a causa d'un càncer, just a les portes de la publicació del nostre Diversita't

dilluns, 25 de maig de 2020

Música i manca de llibertat


En aquest temps de vivències colpidores, de pensaments convulsos i de tantes paraules (sovint potser fins i tot massa paraules), costa trobar missatges oportuns. Diuen que tot això ens canviarà, que ja res tornarà a ser com abans.... Sense ànim de ser pessimista, caldrà veure si realment una pandèmia és suficient per superar definitivament determinades inèrcies  o si la "nova normalitat" s'acabarà assemblant massa a la "normalitat" prèvia... (No puc evitar que em vingui al cap la imatge d'un tossut)

Tossut/Saltamartí (Tentetieso)

En qualsevol cas, benvinguda la necessitat d'aturar-nos i reflexionar.
I de totes les reflexions en les que d'alguna manera o altra he participat, em fa il·lusió compartir aquí la que penjàvem el mes passat a l'Aula Elisa Roche d'El Teler de Música. Perquè quan ens posem a pensar sobre com treballar amb la música des de casa, quan plantegem com ha de ser l'educació en aquesta situació de confinament, no puc evitar pensar en altres tipus de confinaments i en situacions, sovint molt quotidianes, de manca de llibertat. 

diumenge, 21 d’abril de 2019

Roses...

Enguany he anticipat Sant Jordi comprant-me un llibre que feia un temps que tenia al cap: els poemes francesos de Rainer Maria Rilke (en l'edició de Edicions de la ela geminada, amb traducció a càrrec de Mariàngela Vilallonga).

Després de cantar les peces de Paul Hindemith sobre alguns dels seus poemes de Vergers i, sobretot, les peces de Morten Lauridsen sobre Les roses (podeu trobar alguns d'aquests poemes en el recull que fa Núvol a l'article "El Rilke francès"), em venia molt de gust conèixer una mica més l'obra d'aquest poeta. Ja veieu, arribo a la poesia des de la música... tot són camins!

I per aquest Sant Jordi, em ve molt de gust compartir poesia, música i roses!


J'ai une telle conscience de ton 
être, rose complète,
que mon consentement te confond
avec mon coeur en fête.

Je te respire comme si tu étais,
rose, toute la vie,
et je me sens l'ami parfait
d'une telle amie.

(de Les roses, de Raine Maria Rilke)


Tinc una tal consciència del teu
ésser, rosa completa,
que el meu consentiment et confon
amb el meu cor de festa.

Et respiro com si fossis,
rosa, tota la vida,
i em sento l'amic perfecte 
d'una tal amiga.




Bon Sant Jordi!
Marta Casas

dimecres, 23 de gener de 2019

Les competències per a la convivència al currículum actual


En l'article “Les competències oblidades” (publicat a Senderi. Educació en valors, núm. 48, gener 2019), parlo de l'absència de les competències per a la convivència com una de les principals mancances del nou currículum competencial. Deixeu-me argumentar aquesta afirmació, fent una ullada al currículum.

En primer lloc, cal tenir present que tot i l'aparent novetat dels currículums vigents, el model competencial és previ (ja apareixia en els decrets anteriors) i es basa en les 8 competències clau definides a la recomanació comunitària 2006/962/CE[1]:

dilluns, 1 d’octubre de 2018

Recordo l'1 d'octubre

Un any després, i sense encara haver sabut encara trobat els espais i les formes per expressar la indignació, el desengany i la tristesa per la brutal repressió de l'estat (i el silenci dels qui en van esdevenir còmplices) contra la voluntat legítima d'una part molt important del nostre poble, recordo.
Passa el temps i no s'alleuja ni la indignació, ni el desengany, ni la tristesa. Recordo i recordaré mentre tingui memòria.



dimarts, 29 de maig de 2018

MIRAR PER VEURE

(Article publicat a El 9 Nou, 25/05/2018)

Fa uns anys, l'ajuntament de Londres va engegar una campanya per sensibilitzar els conductors de la ciutat sobre la importància de tenir presents els ciclistes per evitar accidents. Sota el lema "It's easy to miss something you're not looking for" (és fàcil que et passi per alt allò que no busques), van crear una divertit test d'atenció en el que calia observar detingudament com dos equips de bàsquet feien diverses passades amb un parell de pilotes. Al final del test, es feia recompte de les passades. Però, per a sorpresa dels espectadors, també es demanava qui havia vist un ós fent moonwalk. A continuació, el vídeo es rebobina, el tornem a mirar amb atenció i, efectivament, per entremig dels jugadors de bàsquet es passeja un paio disfressat d'ós fent el famós pas de Michael Jackson; incomprensiblement, el primer cop se'ns havia passat per alt (si voleu veure'l, entreu a youtube i escriviu "Awareness test"). Un divertit exercici que posa de manifest les limitacions de la nostra percepció i que, amb una bona dosi d'humor, va aconseguir que milions de persones es fessin conscients que, per veure els ciclistes, calia tenir-los presents: mirar-los.

Aquesta és la mateixa idea que el diumenge 13 maig expressava l'obra de teatre "Mirades", dirigida per Montse Vilà i protagonitzada per l'alumnat i el professorat del Centre de Formació d'Adults