Diversitat: "De qué depende?" "Del negro, de qué va a ser"

Reprenc l'activitat del meu blog després d'uns mesos de pausa forçada. I ho faig amb la sensació que, després de més de quinze anys treballant en temes relacionats amb la diversitat, som molt a prop de la casella de sortida (si no és que hi hem tornat per haver caigut en alguna d'aquelles que penalitzen -la crisi, potser?-). 

Rellegeixo, remiro, repenso... i torno (jo també) a les reflexions que m'han ajudat en el passat a entendre què significa la diversitat cultural, com a punt de partida bàsic a l'hora de fonamentar qualsevol acció destinada a gestionar-la o atendre-la. I em torna a agradar Enrique Santamaría quan, a La incógnita del extraño (Anthropos, 2002), postula que la manera com entenem i expliquem la realitat condiciona la manera de gestionar-la:

Cuando nos "encontramo" frente a un problema cuya evidencia nos asalta, buscamos, naturalmente, la manera de resolverlo. Pero las posibles soluciones se encuentran ya prefiguradas por la forma misma que tiene el problema porque, si no, no constituirían, obviamente, soluciones a "ese" problema. Las soluciones participan por definición de la misma lógica que sustenta el problema planteado, y cuando son efectivas no puede sino reforzar esa lógica. Dicho de otra forma, si el problema se hubiese construido de otra manera también las soluciones adecuadas hubieran sido otras.

Com hem d'entendre, doncs, la diversitat cultural per tal de ser capaços de gestionar-la més adequadament? La diversitat cultural no és la suma d'unes maneres de fer i pensar determinades pel lloc d'origen o la pertinença ètnica (una percepció sempre subjecta a visions estereotipades); és una cosa molt més dinàmica, que passa per entendre la complexitat de tots els éssers humans, vinguem d'on vinguem, i la multiplicitat d'estratègies que tenim a l'hora de relacionar-nos i desenvolupar-nos en el món que ens envolta. 

Us proposo saltar de Santamaría a San Román i convidar-vos a veure (també de nou) un curt exquisit: Proverbio chino (Javier San Román, 2008). Al meu parer, un bon estímul per començar a repensar què significa la diversitat.

Marta Casas

La paradoxa de la dona amb hijab

L'estiu passat vaig coordinar un procés de formació/assessorament a l'IES Vallvera de Salt, en el marc del projecte Conciutadania Intercultural de la Fundació Jaume Bofill. Un dels resultats del procés de treball amb l'equip de professorat que va participar-hi, va ser un petit projecte per treballar des de la tutoria de 4rt d'ESO: la presentació de referents d'èxit (persones amb trajectòries professionals exitoses) per reforçar la importància de la continuïtat en els estudis postobligatoris i millorar les pròpies expectatives de l'alumnat.
Un projecte tan interessant m'havia de servir com a tema per a la recerca de final del màster d'Educació Inclusiva.... O sigui que vaig proposar al centre i a l'equip de tutors de 4rt col·laborar amb ells i avaluar quin impacte tenen les activitats en les pròpies expectatives de l'alumnat (i específicament en les alumnes musulmanes).
És en aquest marc que, fa unes setmanes, vaig fer una crida a una colla de contactes: "busco una dona amb hijab". Havíem identificat vàries dones musulmanes amb formació universitària i amb trajectòries professionals reeixides, però ens costava trobar-ne alguna que portés habitualment el hijab (segurament també perquè som una mica "perepunyetes" i volíem fugir del tòpic que les dones musulmanes només puguin treballar de mediadores o en temes vinculats a la immigració).
La resposta va ser ràpida i clara: al nostre país hi ha una bona colla de dones musulmanes que, contravenint tots els estereotips, estan formades i són grans professionals; i algunes d'elles porten hijab. Però hi va haver un company que va fer una reflexió que vaig pensar que calia compartir: és legítim buscar una persona a partir del criteri de com va vestida?

Ahir a Berga em va faltar una imatge per parlar de rumors...

Ahir al vespre vaig participar en la xerrada col·loqui organitzada per l'Ajuntament de Berga i el Consell Comarcal del Berguedà, "Els rumors: no t'ho creguis tot! Contrasta". Vaig tenir la sort d'estar entre amics: en Carles Solà (periodista, entre altres coses director del programa Tot un món de TV3) i en Rafa Crespo (antropòleg, entre altres coses director del Centre d'Estudis Africans).