Visc al mateix lloc on han viscut sempre els meus pares, i on van viure els meus avis i rebesavis. Fins aquí sé. Sempre he pensat que m'agradaria tenir un arbre genealògic que es remuntés enrere en els segles, si més no per saber si és certa aquella llegenda familiar que diu que l'avi explicava que el seu besavi (o rebesavi, no ho sé) va venir de Lleida en un carro. En tot cas, no hi ha notícia d'haver vingut de més lluny.
Però el cas és que a vegades, essent al mateix lloc on vaig néixer, no em sento "a casa" perquè visc al cor de la Catalunya xenòfoba. I no em refereixo a un lloc físic concret, sinó a una manera de pensar (malauradament estesa), al lloc mental on s'ha inventat allò de "primer els de casa", i on "els de casa" es piquen l'ullet mentre comenten que "aquesta gent, ja se sap" o "aquesta gent, vés a saber". Un lloc on "els de casa" a vegades només som els que tenim cognoms nostrats (encara que no siguin normalitzats!) i podem recitar de memòria la nostra filiació catalaníssima.
