Fa un temps escrivia en aquest mateix bloc (a "Agressions racistes i Srebenica") que, fa gairebé vint anys, vaig rebre la notícia de la matança de Srebenica sense entendre la magnitud i l'horror d'aquella tragèdia ("són coses de la guerra", vaig pensar). La meva sensació, avui, davant les notícies esgarrifoses de la massacre de Gaza, és completament diferent: la guerra no pot justificar de cap manera aquest extermini de població civil.
Citava també en un altre post ("No tinc por dels racistes, tinc por de la Catalunya xenòfoba") la frase de Pau Casals (sembla que erròniament atribuïda a Albert Einstein): la vida és perillosa, no només per les persones que fan el mal, sinó sobretot per les que s'asseuen a veure què passa.
Continuo sentint por i vergonya. Por per un món on els fanatismes prenen el lloc a la raó, on la vida humana (la d'alguns humans) només compta en les xifres de morts i desapareguts, on les regles del joc han deixat de ser respectades. Vergonya per estar asseguda veient què passa, incapaç de reacció, sense paraules des de fa massa dies.
Però avui sento la necessitat de dir que el meu silenci està ple de Palestina.
