Arrelar, pertànyer, estimar

Aquest matí he assistit a l'acte d'inauguració del curs escolar 2016-2017 a Manlleu, amb ganes de sentir la conferència de la Najat el Hachmi: "Una escola on arrelar".  La Najat ens ha ofert una xerrada (de fet, un relat, tal com ella mateixa ha dit) francament inspiradora, amb la lucidesa que la caracteritza i aquesta capacitat seva de dir veritats que no sempre són amables sense cap acritud i amb un somriure a la cara.

M'ha agradat especialment la manera com parlava del procés d'arrelament: no l'arrelament administratiu (que difícilment ajuda a arrelar), sinó el procés de fer arrels al lloc que esdevé el nostre. Ens ha proposat un concepte d'arrelar que seria sinònim de pertànyer, i que requereix necessàriament passar per l'afecte, per estimar les persones, els espais, la memòria....

La Najat insistia també sobre la importància de l'escola com a espai privilegiat de contacte (primer i fonamental) de les persones d'origen immigrat (tant els nens i les nenes com les seves famílies) amb la societat receptora. I en la importància que aquest primer contacte sigui afectuós per poder arrelar. De fet, anava més enllà demanant que, fins i tot, es produeixi un enamorament de la família amb l'escola (més endavant, deia, ja vindran els problemes de convivència com en totes les relacions).

Sóc del parer que als professionals que treballem en l'àmbit de l'educació, i sobretot a secundària, ens sol fer por...

Educació inclusiva per garantir l'equitat i la cohesió

I continuo compartint :)
Avui, el vídeo que vaig enregistrar fa uns dies per a Educació Post 2015, un projecte del Centre UNESCO de Catalunya i la Fundació Jaume Bofill (a qui agraeixo que em convidessin a participar en aquesta iniciativa), orientat a contribuir al debat sobre els objectius per a l'educació mundial després del 2015, que es presentarà enguany a la UNESCO i a la comunitat internacional.
Hi proposo algunes reflexions sobre com abordar dos dels reptes que considero més rellevants per a l'educació al nostre país: l'equitat i la cohesió.

Marta Casas 

Portar el mocador

Una recent discussió sobre l'ús del mocador entre les noies musulmanes (recordo: noies catalanes d'origen immigrat, perquè a aquestes alçades, en la major part dels casos parlar de noies immigrades no té massa sentit) em porta a recuperar "Hiyab", l'exquisit curt de Xavi Sala (2005).

Simplement us convido a veure'l (a re-veure'l, segurament). Perquè de tant en tant cal tornar a allò que en algun moment ens ha fet pensar.

Diversitat: "De qué depende?" "Del negro, de qué va a ser"

Reprenc l'activitat del meu blog després d'uns mesos de pausa forçada. I ho faig amb la sensació que, després de més de quinze anys treballant en temes relacionats amb la diversitat, som molt a prop de la casella de sortida (si no és que hi hem tornat per haver caigut en alguna d'aquelles que penalitzen -la crisi, potser?-). 

Rellegeixo, remiro, repenso... i torno (jo també) a les reflexions que m'han ajudat en el passat a entendre què significa la diversitat cultural, com a punt de partida bàsic a l'hora de fonamentar qualsevol acció destinada a gestionar-la o atendre-la. I em torna a agradar Enrique Santamaría quan, a La incógnita del extraño (Anthropos, 2002), postula que la manera com entenem i expliquem la realitat condiciona la manera de gestionar-la:

Cuando nos "encontramo" frente a un problema cuya evidencia nos asalta, buscamos, naturalmente, la manera de resolverlo. Pero las posibles soluciones se encuentran ya prefiguradas por la forma misma que tiene el problema porque, si no, no constituirían, obviamente, soluciones a "ese" problema. Las soluciones participan por definición de la misma lógica que sustenta el problema planteado, y cuando son efectivas no puede sino reforzar esa lógica. Dicho de otra forma, si el problema se hubiese construido de otra manera también las soluciones adecuadas hubieran sido otras.

Com hem d'entendre, doncs, la diversitat cultural per tal de ser capaços de gestionar-la més adequadament? La diversitat cultural no és la suma d'unes maneres de fer i pensar determinades pel lloc d'origen o la pertinença ètnica (una percepció sempre subjecta a visions estereotipades); és una cosa molt més dinàmica, que passa per entendre la complexitat de tots els éssers humans, vinguem d'on vinguem, i la multiplicitat d'estratègies que tenim a l'hora de relacionar-nos i desenvolupar-nos en el món que ens envolta. 

Us proposo saltar de Santamaría a San Román i convidar-vos a veure (també de nou) un curt exquisit: Proverbio chino (Javier San Román, 2008). Al meu parer, un bon estímul per començar a repensar què significa la diversitat.

Marta Casas

Compromís ètic del professorat: entendre i gestionar la diversitat cultural a l'escola

Recentment s'ha publicat un llibre amb les principals ponències del cicle de debats organitzat per la Fundació Jaume Bofill i la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya: Què vol dir ser mestre avui? Reflexions al voltant del compromís ètic del professorat (podeu comprar-lo a ABACUS o descarregar-lo gratuïtament aquí). 

Vaig tenir la sort de poder participar en aquest cicle de debats amb una ponència (que trobareu publicada) que es deia "Com entendre i gestionar la diversitat cultural i la interculturalitat" i que intentava donar resposta a tres preguntes de partida: Com s'ha d'entendre i gestionar la diversitat cultural en entorns educatius? Com es crea un entorn de convivència i valors al centre? Com es gestiona el pluralisme ètic que generen les societats plurals?.

En el meu article proposo alguns elements que ens poden ajudar a reflexionar críticament sobre la nostra pròpia acció i a facilitar processos educatius que contemplin i donin resposta a la diversitat cultural.

Alumnat d'origen immigrat a l'escola: i ara què?

Avui us convido a llegir el post que he publicat al blog de la Fundació Jaume Bofill, El Diari de l'Educació, a qui agraeixo la invitació a participar en aquesta iniciativa:

Alumnat d'origen immigrat a l'escola: i ara què?

La comunicació intercultural (i 3)

Acabava el darrer post preguntant quines eines i estratègies proporciona la comunicació intercultural per facilitar la comunicació entre persones amb referents culturals diversos. 

El pas previ fonamental és l'exercici del que s'anomena descentrament cultural: l'esforç per superar el marc de referència cultural propi i entrar en la lògica del marc de referència de l'altre. Atenció, perquè això no significa participar dels punts de vista de l'altre (ni tan sols acceptar-los), però sí comprendre (o endevinar) les seves motivacions i les seves raons o, si més no, suposar-ne la legitimitat des del seu punt de vista.

De fet, el descentrament cultural és un exercici d'empatia que ens permet posar-nos en el lloc de l'altre i així facilitar la comprensió dels seus comportaments, motivacions, temors... Però també és un exercici d'observació i reconeixement de la pròpia realitat. Només en la mesura que jo em faig conscient del meu posicionament i d'allò que el condiciona (també de la meva reacció afectiva), seré capaç d'entendre quin pot ser el posicionament i els condicionants (i la reacció afectiva) de l'altre.

Interculturalitat a l'educació pública

Temps difícils, aquests de retallades, i de veus que s'alcen per reivindicar allò que pensàvem que no perdríem mai. Per damunt de tot, dos dels pilars del nostre estat del benestar: l'educació i la sanitat.
Però trobo a faltar un clam. Fa gairebé vint anys que treballo com a especialista en educació intercultural i he tingut l'oportunitat de conèixer els esforços de molta gent que ha lluitat per perquè l'educació del nostre país fos, també, una educació de qualitat per a l'alumnat nouvingut. És cert que sovint, els i les que ens hem dedicat a aquest tema, hem estat molt crítics amb allò que hem assolit: falta tant, encara! Hi ha tants infants i adolescents que, encara ara, ho tenen més difícil pel simple fet que els seus pares, en algun moment, han vingut d'algun altre lloc! Però també és cert que tots els esforços de tanta gent han tingut impactes positius.
I em fa molta por que tot això es perdi, quan enmig del soroll de tanta crisi i tantes retallades, desapareix la simple menció del tema.

"Ser mestre avui" a Reus

El passat dimecres 7 de març vaig ser a Reus, participant en el 6è debat del cicle Què vol dir ser mestre avui?, organitzat per la Fundació Jaume Bofill i la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya. Vaig compartir taula amb en Pep Gratacós (professor i tutor d'una aula d'acollida de Banyoles, amb qui he tingut el plaer de coincidir en el consell assessor de la col·lecció Conciutadania Intercultural durant els darrers anys), amb la Montserrat Barti (membre del Moviment de Renovació Pedagògica del Garraf) i en Vicenç Relats (coordinador i moderador del cicle de debats), per parlar de Com entendre i gestionar la diversitat cultural i la interculturalitat.

El cicle s'ha organitzat a arrel de l'emissió del programa Mestres a TV3, en diferents ciutats catalanes. Penso que la iniciativa és molt interessant: en un moment en què sembla que només sentim parlar d'educació al nostre país per donar-ne males notícies (els resultats al PISA, les retallades, els problemes a alguns centres...), és important mostrar-ne altres cares, que també són reals i presents a tot el territori: el professorat compromès, les persones que gaudeixen fent la seva feina els centres educatius que proporcionen als seus alumnes l'oportunitat d'aprendre i preparar-se per a la vida adulta....