Percepcions enganyoses...

"De quin color veus el vestit? Blanc i daurat, o blau i negre?"

Ja ha passat la febre del fenomen "The dress", però ens va tenir entretinguts uns quants dies, en apassionades discussions: Com és possible que algú el vegi blau i negre (malgrat que ara ja sé que, efectivament, el vestit és d'aquests colors, jo encara el veig blanc i daurat)?Tot plegat, un joc. Però un joc molt útil per plantejar una qüestió que socialment és força més rellevant:

VEIEM TOTA LA REALITAT? I... TOT EL QUE VEIEM ÉS REAL?

És sabut que la nostra percepció està condicionada per les creences prèvies,  expectatives, pressupòsits, bagatges.... Però som conscients de fins a quin punt tot això condiciona les nostres percepcions socials? Posem per exemple la manera com percebem la immigració, o determinats col·lectius: fins a quin punt respon a realitats objectives? Interpretem correctament allò que veiem? Veiem tot el que hi ha?

Fins i tot si estem sensibilitzats amb aquesta qüestió, ens pot sorprendre adonar-nos de com de limitada és la nostra percepció. Us proposo un fàcil exercici de mostra:

La comunicació intercultural (2)

Reprenc el tema de la comunicació intercultural on el vaig deixar, amb l'esquema que utilitzo habitualment en les meves formacions i que trobareu explicat en el post anterior:

Com comentava, els prejudicis (entesos en la seva definició literal: judicis previs a l'experiència) i els diversos filtres (com per exemple, l'ús de registres diferents d'una mateixa llengua -tornem a l'exemple de la comunicació amb els nostres fills adolescents-) condicionen la manera com entenem allò que ens diu "l'altre". En bona part de les interaccions comunicatives en què hi participen persones amb referents diversos (que són més de les que pensem a vegades) podem preveure, per tant, que allò que rebem en el procés comunicatiu no és exactament el mateix que el nostre interlocutor ha volgut emetre (i a l'inrevés).

La comunicació intercultural (1)

He llegit, he reflexionat i he parlat sobre comunicació intercultural des de fa anys. I quan, fa uns mesos, em van demanar una col·laboració per donar eines i estratègies als voluntaris d'una campanya de comunicació de proximitat, vaig veure clar que, una vegada més, els plantejaments de la comunicació intercultural em serien d'utilitat.

La comunicació intercultural ofereix estratègies per facilitar la comunicació (sempre complexa) entre persones amb referents culturals diferents (si voleu conèixer una mica més sobre el tema, us proposo un parell d'articles: Miquel Rodrigo Alzina, Bo Sham). Es basa en la idea de la comunicació com a procés, com a interacció entre dues o més persones: la comunicació no respon a l'esquema clàssic d'EMISSOR-MISSATGE-(CANAL/CODI)-RECEPTOR, sinó a un esquema més complex (a partir de les aportacions de l'Escola de Palo Alto). En la comunicació és tant rellevant el context i el tipus d'interacció que es dóna, com el mateix missatge que es vol transmetre. Així, simplificant, davant la dificultat de comprensió entre dos interlocutors (que, per exemple, parlen llengües diferents), si la interacció és positiva poden arribar a ser capaços de comunicar-se i entendre's (potser caldrà més d'una interacció....); contràriament, si la interacció no és positiva, fins i tot parlant la mateixa llengua és molt probable que hi hagi malentesos i la comunicació no sigui fluïda.

Ahir a Berga em va faltar una imatge per parlar de rumors...

Ahir al vespre vaig participar en la xerrada col·loqui organitzada per l'Ajuntament de Berga i el Consell Comarcal del Berguedà, "Els rumors: no t'ho creguis tot! Contrasta". Vaig tenir la sort d'estar entre amics: en Carles Solà (periodista, entre altres coses director del programa Tot un món de TV3) i en Rafa Crespo (antropòleg, entre altres coses director del Centre d'Estudis Africans).

Racisme a Europa

L'any 1999 (ja fa uns quants dies) escrivia:
"En la primera mitad del siglo XIX, el sistema esclavista choca frontalmente con el desarrollo imparable del capitalismo. Ambas posturas deben legitimarse y se sustentan en prejuicios sobre la supuesta desigualdad de las razas y, en especial, en la supuesta inferioridad de la raza negra. Aceptar la condición inferior de los negros permite legitimar su explotación sin entrar en contradicción con los principios morales cristianos dominantes. Por tanto, es necesaria la racionalización de estos prejuicios mediante la ciencia; es necesario revestir el debate moral de cientifismo. Porque el debate que originó las teorías del determinismo racial no fue una simple discusión científica sino que existió tambien un profundo debate moral. Así, la ciencia se usa como instrumento para legitimar las posiciones de esclavistas y abolicionistas, esto es, para la mera racionalización de actitudes prejuiciosas que han sido decisivas en la historia del mundo occidental y que suponen un lastre muy importante en nuestras concepciones culturales." (CASAS: 1999)

Convivència, prejudicis i rumors

Darrerament, des de les polítiques locals hi ha un interès creixent en la gestió dels rumors vinculats a la immigració i la diversitat. L'existència de rumors no és un fet nou (vaig estar treballant a Manlleu entre els anys 2003 i 2005 i ja feia anys que era un tema que preocupava) però sí que ho és l'enfocament i la rellevància que s'hi dóna actualment. Segurament el context de crisi contribueix a l'aparició i difusió dels rumors. Però aquesta és l'única raó per posar l'accent en aquesta qüestió? També tinc la impressió que, com ha passat anteriorment amb altres qüestions (el civisme, per exemple), hi ha un cert component d'actualitat (per no dir-ne "moda", que em sembla un terme una mica frívol) en la decisió de treballar aquest tema.

Cartes des de la Catalunya Xenòfoba (1)

Visc al mateix lloc on han viscut sempre els meus pares, i on van viure els meus avis i rebesavis. Fins aquí sé. Sempre he pensat que m'agradaria tenir un arbre genealògic que es remuntés enrere en els segles, si més no per saber si és certa aquella llegenda familiar que diu que l'avi explicava que el seu besavi (o rebesavi, no ho sé) va venir de Lleida en un carro. En tot cas, no hi ha notícia d'haver vingut de més lluny.
Però el cas és que a vegades, essent al mateix lloc on vaig néixer, no em sento "a casa" perquè visc al cor de la Catalunya xenòfoba. I no em refereixo a un lloc físic concret, sinó a una manera de pensar (malauradament estesa), al lloc mental on s'ha inventat allò de "primer els de casa", i on "els de casa" es piquen l'ullet mentre comenten que "aquesta gent, ja se sap" o "aquesta gent, vés a saber". Un lloc on "els de casa" a vegades només som els que tenim cognoms nostrats (encara que no siguin normalitzats!) i podem recitar de memòria la nostra filiació catalaníssima.