Diversitat: "De qué depende?" "Del negro, de qué va a ser"

Reprenc l'activitat del meu blog després d'uns mesos de pausa forçada. I ho faig amb la sensació que, després de més de quinze anys treballant en temes relacionats amb la diversitat, som molt a prop de la casella de sortida (si no és que hi hem tornat per haver caigut en alguna d'aquelles que penalitzen -la crisi, potser?-). 

Rellegeixo, remiro, repenso... i torno (jo també) a les reflexions que m'han ajudat en el passat a entendre què significa la diversitat cultural, com a punt de partida bàsic a l'hora de fonamentar qualsevol acció destinada a gestionar-la o atendre-la. I em torna a agradar Enrique Santamaría quan, a La incógnita del extraño (Anthropos, 2002), postula que la manera com entenem i expliquem la realitat condiciona la manera de gestionar-la:

Cuando nos "encontramo" frente a un problema cuya evidencia nos asalta, buscamos, naturalmente, la manera de resolverlo. Pero las posibles soluciones se encuentran ya prefiguradas por la forma misma que tiene el problema porque, si no, no constituirían, obviamente, soluciones a "ese" problema. Las soluciones participan por definición de la misma lógica que sustenta el problema planteado, y cuando son efectivas no puede sino reforzar esa lógica. Dicho de otra forma, si el problema se hubiese construido de otra manera también las soluciones adecuadas hubieran sido otras.

Com hem d'entendre, doncs, la diversitat cultural per tal de ser capaços de gestionar-la més adequadament? La diversitat cultural no és la suma d'unes maneres de fer i pensar determinades pel lloc d'origen o la pertinença ètnica (una percepció sempre subjecta a visions estereotipades); és una cosa molt més dinàmica, que passa per entendre la complexitat de tots els éssers humans, vinguem d'on vinguem, i la multiplicitat d'estratègies que tenim a l'hora de relacionar-nos i desenvolupar-nos en el món que ens envolta. 

Us proposo saltar de Santamaría a San Román i convidar-vos a veure (també de nou) un curt exquisit: Proverbio chino (Javier San Román, 2008). Al meu parer, un bon estímul per començar a repensar què significa la diversitat.

Marta Casas

Compromís ètic del professorat: entendre i gestionar la diversitat cultural a l'escola

Recentment s'ha publicat un llibre amb les principals ponències del cicle de debats organitzat per la Fundació Jaume Bofill i la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya: Què vol dir ser mestre avui? Reflexions al voltant del compromís ètic del professorat (podeu comprar-lo a ABACUS o descarregar-lo gratuïtament aquí). 

Vaig tenir la sort de poder participar en aquest cicle de debats amb una ponència (que trobareu publicada) que es deia "Com entendre i gestionar la diversitat cultural i la interculturalitat" i que intentava donar resposta a tres preguntes de partida: Com s'ha d'entendre i gestionar la diversitat cultural en entorns educatius? Com es crea un entorn de convivència i valors al centre? Com es gestiona el pluralisme ètic que generen les societats plurals?.

En el meu article proposo alguns elements que ens poden ajudar a reflexionar críticament sobre la nostra pròpia acció i a facilitar processos educatius que contemplin i donin resposta a la diversitat cultural.

La comunicació intercultural (2)

Reprenc el tema de la comunicació intercultural on el vaig deixar, amb l'esquema que utilitzo habitualment en les meves formacions i que trobareu explicat en el post anterior:

Com comentava, els prejudicis (entesos en la seva definició literal: judicis previs a l'experiència) i els diversos filtres (com per exemple, l'ús de registres diferents d'una mateixa llengua -tornem a l'exemple de la comunicació amb els nostres fills adolescents-) condicionen la manera com entenem allò que ens diu "l'altre". En bona part de les interaccions comunicatives en què hi participen persones amb referents diversos (que són més de les que pensem a vegades) podem preveure, per tant, que allò que rebem en el procés comunicatiu no és exactament el mateix que el nostre interlocutor ha volgut emetre (i a l'inrevés).

La comunicació intercultural (1)

He llegit, he reflexionat i he parlat sobre comunicació intercultural des de fa anys. I quan, fa uns mesos, em van demanar una col·laboració per donar eines i estratègies als voluntaris d'una campanya de comunicació de proximitat, vaig veure clar que, una vegada més, els plantejaments de la comunicació intercultural em serien d'utilitat.

La comunicació intercultural ofereix estratègies per facilitar la comunicació (sempre complexa) entre persones amb referents culturals diferents (si voleu conèixer una mica més sobre el tema, us proposo un parell d'articles: Miquel Rodrigo Alzina, Bo Sham). Es basa en la idea de la comunicació com a procés, com a interacció entre dues o més persones: la comunicació no respon a l'esquema clàssic d'EMISSOR-MISSATGE-(CANAL/CODI)-RECEPTOR, sinó a un esquema més complex (a partir de les aportacions de l'Escola de Palo Alto). En la comunicació és tant rellevant el context i el tipus d'interacció que es dóna, com el mateix missatge que es vol transmetre. Així, simplificant, davant la dificultat de comprensió entre dos interlocutors (que, per exemple, parlen llengües diferents), si la interacció és positiva poden arribar a ser capaços de comunicar-se i entendre's (potser caldrà més d'una interacció....); contràriament, si la interacció no és positiva, fins i tot parlant la mateixa llengua és molt probable que hi hagi malentesos i la comunicació no sigui fluïda.

Planilandia: la recerca de noves dimensions!

Fa un parell de setmanes em va caure a les mans Planilandia (en anglès Flatland, romance of many dimensions), la famosa novel·la del matemàtic i teòleg anglès Edwin A. Abbot publicada el 1884 (la sort de tenir un germà de ciències...). D'entrada, qualsevol cosa que soni a geometria m'espanta una mica, però la nota introductòria era prou interessant com per posar-m'hi: "... la fantasía matemática se entrecruza con otro género: el de la sátira social ".   

Conclusió: us la recomano. En primer lloc perquè, efectivamet, Abbot és capaç de fer entendre les nocions bàsiques de la geometria a l'espai (que, en el meu cas, té mèrit). 

En segon lloc, perquè Planilandia planteja una qüestió filosòfica i antropològica interessantíssima: més enllà del què és obvi i observable, la possibilitat que existeixin altres realitats, òbvies i observables des d'altres llocs. Un raonament que acosta a la mirada del relativisme antropològic, i que em va recordar a una pel·lícula infantil que sempre m'ha semblat injustament poc valorada: Horton, la història d'un elefant que descobreix tot un món, habitat per uns personatges minúsculs, en la volva de pols que hi ha sobre una flor i lluita per preservar-lo de la destrucció davant la incredulitat de la resta d'animals. O a aquell poema de Verdaguer (extraordinàriament musicat per Roger Mas a "Les Cançons tel·lúriques", a la cançó "Plus ultra") en què el poeta pregunta a l'estrella més llunyana si és la darrera, i aquesta contesta:

Llengües a l'escola: quin hauria de ser el debat?

Últimament hi ha massa soroll sobre les llengües a l'escola. Un soroll que confronta, que converteix en ideològic i polític un debat que podria i hauria de ser estrictament educatiu i social.
Perquè crec que és evident que cal revisar l'actual sistema d'immersió lingüística a l'escola catalana: fa anys que és evident i, al meu parer, els passos que s'han fet fins ara per adequar-lo a la realitat complexa de l'escola actual, no han estat suficients. Però el què fa necessària aquesta revisió no és el malestar d'unes quantes (poquíssimes) famílies que sembla que més aviat els fa nosa viure en un lloc on la gent ens entestem a parlar una llengua diferent a la que els sembla raonable (hi ha coses, en aquest país, que en comptes d'anar endavant, van endarrere). Sinó la realitat d'una escola multilingüe, amb alumnat d'orígens molt diversos.

Diversitat a les aules: quina diversitat?

Revisant material arxivat he trobat aquest acudit de Frato (Francesco Tonucci), un altre dels mestres de la reflexió sobre educació. Ideal per començar la setmana reflexionant sobre què significa la diversitat a les aules:

Que us sigui de profit!

Marta Casas

"Ser mestre avui" a Reus

El passat dimecres 7 de març vaig ser a Reus, participant en el 6è debat del cicle Què vol dir ser mestre avui?, organitzat per la Fundació Jaume Bofill i la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya. Vaig compartir taula amb en Pep Gratacós (professor i tutor d'una aula d'acollida de Banyoles, amb qui he tingut el plaer de coincidir en el consell assessor de la col·lecció Conciutadania Intercultural durant els darrers anys), amb la Montserrat Barti (membre del Moviment de Renovació Pedagògica del Garraf) i en Vicenç Relats (coordinador i moderador del cicle de debats), per parlar de Com entendre i gestionar la diversitat cultural i la interculturalitat.

El cicle s'ha organitzat a arrel de l'emissió del programa Mestres a TV3, en diferents ciutats catalanes. Penso que la iniciativa és molt interessant: en un moment en què sembla que només sentim parlar d'educació al nostre país per donar-ne males notícies (els resultats al PISA, les retallades, els problemes a alguns centres...), és important mostrar-ne altres cares, que també són reals i presents a tot el territori: el professorat compromès, les persones que gaudeixen fent la seva feina els centres educatius que proporcionen als seus alumnes l'oportunitat d'aprendre i preparar-se per a la vida adulta....