Moltes setmanes de silenci i inactivitat al meu blog.... però no pas a la vida real. Potser d'aquí ve ;). O potser no. Potser és només que no sé trobar les paraules per respondre a aquest món de desigualtats que ens interpel·la, i opto per allò que cantava en Manolo García: callo per por que les meves paraules no siguin més adients que el silenci.
Però des d'aquest sentiment, continuo pensant que cal lluitar per canviar el món. I que aquesta lluita té molts fronts: els mediàtics i els oblidats, els grans i els petits, els llunyans i els propers. I que potser (tampoc en tinc la certesa) el que ens cal per mantenir la dignitat com a ciutadans d'aquest món convuls és trobar el nostre propi espai de lluita.
Em fa il·lusió compartir un projecte en el que estic col·laborant des de fa uns mesos: Educart pel Desenvolupament. Una iniciativa liderada per la Fundació Educo i Xamfrà que ofereix tallers de música, dansa i arts escèniques en tres centres de Barcelona (dels barris de la Barceloneta, Ciutat Meridiana i el Raval). Es tracta d'un projecte coral en el que hi participen entitats com BasketBeat, Comusitària (Riborquestra), TEB-Ravalnet (La Llama), Escola Mestre Morera, Escola Mediterrània, INS Miquel Tarradell, Monestir de Pedralbes, i hi col·laboren estudiants en pràctiques de la UB i la UAB...
L'objectiu del projecte és contribuir a canviar l'autopercepció dels infants i joves que hi participen, a partir de la seva vinculació amb un projecte educatiu i artístic que posa l'èmfasi en la inclusió, en la relació entre les persones del grup, en les seves necessitats, en la implicació en un projecte col·lectiu... i tot això a través de l'art. Perquè volem aconseguir que aquests infants i joves es reconeguin subjectes de drets i que vulguin implicar-se en processos de transformació individual i social.
És un autèntic goig compartir temps de treball i reflexió amb una colla de gent que pensa, com jo mateixa, que sí que podem canviar el món. I que podem començar a fer-ho cantant, ballant i rient amb un grup de nens i nenes.
Però això no exclou que miri amb una certa admiració i enveja la valentia d'aquells que porten la seva lluita a llocs més difícils i fan que el seu esforç tingui un impacte directe sobre situacions que ens fan perdre el son. Aquesta tarda m'hi ha fet pensar la notícia de la visita a Txarango al camp de refugiats d'Idomeni. Ara encara em ve més de gust escoltar-los :)
Marta Casas
