dimarts, 5 de març de 2013

La paradoxa de la dona amb hijab

L'estiu passat vaig coordinar un procés de formació/assessorament a l'IES Vallvera de Salt, en el marc del projecte Conciutadania Intercultural de la Fundació Jaume Bofill. Un dels resultats del procés de treball amb l'equip de professorat que va participar-hi, va ser un petit projecte per treballar des de la tutoria de 4rt d'ESO: la presentació de referents d'èxit (persones amb trajectòries professionals exitoses) per reforçar la importància de la continuïtat en els estudis postobligatoris i millorar les pròpies expectatives de l'alumnat.
Un projecte tan interessant m'havia de servir com a tema per a la recerca de final del màster d'Educació Inclusiva.... O sigui que vaig proposar al centre i a l'equip de tutors de 4rt col·laborar amb ells i avaluar quin impacte tenen les activitats en les pròpies expectatives de l'alumnat (i específicament en les alumnes musulmanes).
És en aquest marc que, fa unes setmanes, vaig fer una crida a una colla de contactes: "busco una dona amb hijab". Havíem identificat vàries dones musulmanes amb formació universitària i amb trajectòries professionals reeixides, però ens costava trobar-ne alguna que portés habitualment el hijab (segurament també perquè som una mica "perepunyetes" i volíem fugir del tòpic que les dones musulmanes només puguin treballar de mediadores o en temes vinculats a la immigració).
La resposta va ser ràpida i clara: al nostre país hi ha una bona colla de dones musulmanes que, contravenint tots els estereotips, estan formades i són grans professionals; i algunes d'elles porten hijab. Però hi va haver un company que va fer una reflexió que vaig pensar que calia compartir: és legítim buscar una persona a partir del criteri de com va vestida?

La meva postura és claríssima: ens hauria d'interessar molt més que hi ha dins el cap d'una dona (o d'un home) que no pas què hi porta a sobre. Efectivament, estic d'acord que portar o no hijab no hauria de ser mai un criteri per triar algú per anar a fer una xerrada amb adolescents. Però... en aquest cas sí que era una qüestió important. I així mateix li vaig comentar a la Toucha (cap de comptabilitat d'una empresa multinacional, amb una dilatada formació acadèmica, que va arribar a Catalunya amb 3 anys i que, a més, porta hijab).
Dilluns la Toucha va fer un parell de xerrades a l'institut (gràcies de nou!). Quan sortíem, vam estar parlant una estona amb una alumna de batxillerat, que s'havia "escapat" per sentir-la, sobre la continuïtat dels seus estudis. Ens va dir que no coneixia cap altra dona amb hijab que hagués estudiat a la universitat i que l'exemple de la Toucha l'havia animat molt. Encara no he analitzat les dades per veure quin impacte han tingut aquestes xerrades (la de la Toucha; la de l'Ikram -una infermera- i l'Ari -una cantant de rap- que van venir la setmana passada; i les que van fer durant el primer trimestre) sobre el conjunt de l'alumnat i sobre les noies. Però encara que només hagués servit per ajudar a aquesta noia a creure's que era possible i que valia la pena continuar estudiant, ja podem donar-nos per satisfets.
Certament és paradoxal: visibilitzar allò que tan sovint estigmatitza, ens pot servir per contribuir a transformar les realitats de qui està estigmatitzat per aquest mateix motiu.
Felicito el professorat de l'IES Vallvera per l'empenta i les ganes que han posat en el projecte i per l'èxit en l'organització de les xerrades. I felicito a les persones que han participat, per les seves trajectòries i per les ganes amb les que les han transmès a l'alumnat. Estic molt agraïda d'haver pogut participar (ni que sigui d'un tros lluny) d'aquest projecte!
I, mira, tan parlar de hijabs, m'he recordat de l'extraordinari curt de Xavi Sala (per qui no el conegui, o per qui tingui ganes de tornar-lo a veure!):



Marta Casas

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada