dilluns, 27 de febrer de 2012

Cartes des de la Catalunya Xenòfoba (1)

Visc al mateix lloc on han viscut sempre els meus pares, i on van viure els meus avis i rebesavis. Fins aquí sé. Sempre he pensat que m'agradaria tenir un arbre genealògic que es remuntés enrere en els segles, si més no per saber si és certa aquella llegenda familiar que diu que l'avi explicava que el seu besavi (o rebesavi, no ho sé) va venir de Lleida en un carro. En tot cas, no hi ha notícia d'haver vingut de més lluny.
Però el cas és que a vegades, essent al mateix lloc on vaig néixer, no em sento "a casa" perquè visc al cor de la Catalunya xenòfoba. I no em refereixo a un lloc físic concret, sinó a una manera de pensar (malauradament estesa), al lloc mental on s'ha inventat allò de "primer els de casa", i on "els de casa" es piquen l'ullet mentre comenten que "aquesta gent, ja se sap" o "aquesta gent, vés a saber". Un lloc on "els de casa" a vegades només som els que tenim cognoms nostrats (encara que no siguin normalitzats!) i podem recitar de memòria la nostra filiació catalaníssima.


I aquí tinc el problema: quan la gent "com jo" em piquen l'ullet buscant la meva complicitat i m'he de girar enrere per assegurar-me que és a mi a qui s'adrecen. A la botiga, a la porta de l'escola, a cal metge, mentre fem cua a algun lloc....
Potser la qüestió ve d'haver estudiat i haver llegit massa, i saber posar tots els noms que la psicologia social va inventar quan va desenvolupar les teories sobre les identitats grupals, el prejudici, les relacions interètniques... o potser té més a veure amb el meu procés de construcció identitària, en contacte amb realitats socioculturals diverses.... o amb el meu procés de socialització, en un entorn en el que "els catalans" a classe érem 3. 
La qüestió és que a mi, això dels "nosaltres" i "els altres" sempre m'ha patinat una mica. I que ara com ara, em desagrada profundament quan qualsevol apel·la a la meva catalanitat per fer-me combregar amb rodes de molí. Ho dic amb totes les lletres: em sento molt més propera a la gent estrangera que es lleva cada matí per tirar endavant una vida, una família, un país, teixint relacions difícils, que no pas amb aquells que es creuen mereixedors d'un dret infús pel sol fet d'haver nascut al mateix lloc on viuen (fet que, d'altra banda, al meu parer comporta alguns riscos prou importants de "curtesa de mires"). I això vull que sigui casa meva: una casa on el dret a ser-hi (i a sentir-se'n) no s'adquireix per naixement, sinó que es guanya amb l'esforç de construir-la cada dia.
Aquesta és la meva declaració de principis i la meva voluntat per construir el futur que desitjo pels meus fills. Tinc 39 anys i ja no em moco amb mitja màniga. He tingut prou temps (i arguments, us ho ben juro) per fer callar els que acusen de "bonisme" tot allò que simplement qüestiona alguns dels supòsits simplistes que intenten explicar la nostra societat complexa com una societat dels "nosaltres" i "els altres", dels "d'aquí" i els "d'allà", dels "que volen integrar-se" i els "que no volen". Crec fermament (i, com una vegada em va dir la Ma. Jesús Comellas, no és una opinió i prou com la que pot tenir qualsevol, sinó una opinió especialitzada, basada en el coneixement i l'experiència) que és realment possible construir una societat inclusiva en què totes les persones puguin sentir-se'n membres de ple dret i sentir-se reconegudes com a tals. Si s'acaba esdevenint o no, tinc molt clar que tindrà a veure amb la voluntat i l'actitud de tots plegats i no pas amb cap "destí inevitable" ni amb cap impossibilitat de les cultures de conviure entre elles (ni cap d'aquestes històries sense cap tipus de fonament científic i que no suporten el més mínim rigor analític).
Però ja tindrem temps d'anar-ho desgranant, tot plegat. Una abraçada,

Marta Casas




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada