Massa Catalunya xenòfoba per un dilluns al matí

Aquest matí he tornat sulfurada de l'hospital general de Vic. Feia cua per demanar hora al taulell de consultes  externes. Probablement hi ha poc personal (les retallades i l'estiu són una mala combinació) i amb tota seguretat hi ha gent que es pensa que té tots els dret del món i que, per tant, haver d'esperar-se una mica és un greuge (encara que sigui per accedir a un servei de salut extraordinari que la majoria de població mai no podria pagar-se si no fos públic). El cas és que érem una bona colla fent cua i la cosa es movia poc a poc. Fins aquí, bé. La qüestió és que dos lloc més endavant d'on era jo hi havia una dona jove amb nicab, empenyent un cotxet amb una criatura, i al seu costat una noieta molt jove, vestida com qualsevol adolescent, però amb un hijab.

En termes generals, em preocupa bastant poc què porta la gent sobre el cap (em fa més por que hi té a dintre...). Però el nicab és una peça que em desagrada: tan visible, tan llarga, tan negra, tan preocupada per amagar qui la porta. Com el burka, sempre m'ha semblat inquietant: dóna una aparença de papu a qui la porta (almenys això és el què se m'acut cada vegada que en veig un). Ara bé, tinc una cosa molt clara: el què a mi em sembli o em deixi de semblar és el de menys i en cap cas em sento legitimada per jutjar ningú per com va vestit (i més quan no tinc ni idea de quines són les seves circumstàncies). 
Tornem a l'hospital. La persona que tenia darrere a la cua, un home jove, clarament català, ha començat a fer comentaris desagradables que han trobat de seguida coixí entre les senyores que tenia al voltant: començant pel "més bé aniríem si no hi hagués aquest tipus de gent", ha anat desgranant bestieses com "així tapades, que no se sap si a sota hi ha un home o una dona, són com els etarres, que et poden fotre un tiro en qualsevol moment" o, quan dues dones amb mocador s'han parat a saludar-la,  un "tot lo bo abunda" sorneguer. Amb això jo ja en tinc prou per posar-me de mala llet. Però sentir "són fastigosos" o "són com rates" em fa tremolar de ràbia.
He callat, i no sé si ho havia d'haver fet (acabo essent còmplice jo mateixa?). No he volgut girar-me perquè m'ha fet por no saber-me contenir; perquè he tingut la sensació de fer d'escut (l'home que tenia davant en un moment donat s'ha girat cap a mi quan m'ha vist a tornat a girar-se endavant sense dir res). Totes dues dones parlaven català (perquè així és com s'han entès amb la infermera que les ha atès, primer una i després l'altra). Se'm fa estrany que una dona jove, educada aquí, acabi posant-se nicab (sobretot perquè no és una peça habitual al seu lloc d'origen). En qualsevol cas li pressuposo la maduresa suficient com per fer el què li sembli més convenient i per saber que és una peça que provoca rebuig en certa població. Però que una adolescent, vestida la mar de moderna i amb un mocador portat amb tota la coqueteria dels 15 anys hagi de sentir el què deia aquell energumen!
En moments com aquests sento una profunda vergonya, i una gran desconfiança en el futur.
Això també és la llavor de Srebrenica. Segurament més que els fets que denunciava l'altre dia: perquè aquí no parlem de joves eixelebrats, sinó de la "bona gent" que es creu legitimada i amb el dret de decidir qui és una persona i qui és una rata. Ploraria.

Marta Casas