dimecres, 9 de gener de 2013

Panenka 12: immigració i futbol

Si us digués que m'agrada el futbol, us enganyaria. Però tinc un home que és tot un entès en la matèria (ei, però no  de mirar-se els partits de lliga el cap de setmana o d'anar a esbroncar àrbitres al camp, sinó de recordar les alineacions de la premier de fa tres temporades o enganxar-se a l'enèssima repetició d'algun partit històric). El cas és que és seguidor fidel d'una revista francament interessant: Panenka. Una revista sobre futbol, diferent a la resta de premsa escrita sobre el tema. Fins i tot jo m'enganxo a alguns dels seus reportatges (us recomano que hi feu una ullada).
Doncs bé, fa uns mesos va venir tot content, dient-me: aquesta sí que te l'has de llegir. I ho he fet.... però al cap d'uns quants dies. El número 12 de la revista (d'octubre de 2012) proposa un monogràfic sobre immigració i futbol: "Fútbol sin papeles". Diversos articles fan una interessant reflexió sobre la relació de l'esport rei i un dels fenòmens sociodemogràfics més rellevants de la nostra història recent.  
En el seu article "Barro en las botas", Aitor Lagunas parla de les xarxes organitzades que capten nois africans per venir a Europa per fer proves en clubs de primera (o segona fila): testimonis de com s'utilitza el miratge d'un esport que mou milions per fer negoci a costa de les classes mitges de països africans com Costa d'Ivori, Camerun o Ghana.

 Denuncia la proliferació d'acadèmies informals entorn de les grans ciutats (només entorn d'Accra se'n comptabilitzen unes 500!): 
Las carencias estructurales del fútbol africano facilitan la aparición de academias informales en los alrededores de las grandes ciudades, como una novedosa forma de cultivo extensivo: en lugar de plantar café o cacao se labrann terrenos de juego polvorientos para recolectar al nuevo Eto'o, al nuevo Weah, al nuevo Kanouté. Pies de obra baratos, sin protección laboral y movidos por la ilusión de un El Dorado que se cuela cada noche por la televisión. 

A canvi de diners (entre 1.000 i 10.000€), la promesa d'un viatge a la zona UEFA, per provar la qualitat del jugador en les categories inferiors dels grans clubs. Però la realitat no sempre és aquesta, continua denunciant Lagunas: 
Pero en realidad, se produce algo parecido a una venta: niños de 12 a 19 años cuyo futuro queda hipotecado al interés de una red de intermediarios y traficantes. Sólo algunos de ellos llegarán a Europa, incluso una minoría afortunada podrá efectivamente mostrar su calidad futbolística en algunas ciudades deportivas del primer mundo; los demás se quedarán por el camino. Como les ocurrió a 34 jóvenes costamarfileños que en diciembre de 2006 descubrieron la cara oculta de las academias pirata. A cambio de 300.000 francos CFA (unos 500€) sus padres les dejaron en manos de un supuesto agente con conexiones en clubes europeos. Cuatro meses después, la policía encontró a los 34 adolescentes hacinados en una casa de Sissako, en la vecina Mali. Muchos dormían en el suelo y todos se quejaban por el hambre. 

La responsabilitat d'aquesta situació no és únicament de les xarxes dels països d'origen. Roberto Dale (ex president de l'Associació Espanyola d'Agents Fubolistes) afirma que perseguir aquest tràfic il·legal de joves jugadors passa per la regulació i supervisió dels clubs, no només als països d'origen, sinó també a Europa: 
El que trafica con seres humanos no se embarca a solas en un negocio como ese. Si emprende una práctica de este tipo es porque hay alguien que le espera: alguién está invirtiendo en mafias o, lo que es lo mismo: algunas cuentan con la connivencia de los clubes.

Lagunas denuncia les pràctiques d'alguns clubs europeus: tot i que la legislació prohibeix el fitxatge de menors no europeus, a la pràctica els equips compten amb molts recursos per camuflar aquestes incorporacions i fins i tot hi ha hagut casos flagrants en què s'han aprofitat aquestes incorporacions amb finalitats ben poc esportives: alguns directius de l'Atlético de Madrid (entre ells Jesús Gil) van ser condemnats per embutxacar-se elevades sumes en la simulació de contractes a 4 adolescents africans, l'any 1998.  


Per descomptat, no tots els clubs tenen la mateixa actitud respecte aquesta qüestió (s'assenyalen les bones pràctiques de clubs com el Feyenoord, el Mónaco o l'Ajax). L'article també fa esment de la tasca l'organització Foot Solidaire, liderada per l'ex-jugador camerunès Mbvoumin, en la denúncia d'aquesta situació: va arribar a portar el cas al Parlament Europeu l'any 2007 i ha empaitat la FIFA perquè atengui les seves demandes de millora de la reglamentació.

Llegint això em ve al cap un record de la meva estada a Togo (als anys 90). Passejant pels afores de Togoville (antiga capital alemanya, abans que es constituís en colònia francesa i la capital es traslladés a Lomé) ens assenyalen uns terrenys: són els terrenys de la FIFA, on té previst construir-hi una escola de futbol. No tinc ni idea de si mai l'hi va arribar a construir. Només sé que em va sorprendre: què fa la FIFA construint escoles al Togo? 

El futbol, que ha demostrat ser una fantàstica eina d'integració en entorns molt diversos, també té una cara fosca: la de l'explotació dels més vulnerables. Felicito a Panenka pel monogràfic i a Lagunas pel reportatge.

Marta Casas

2 comentaris:

  1. Gracias por tu artículo, Marta. Está bien recordar que detrás del espectáculo a veces se esconde, como tu dices, la cara oscura. Un abrazo!!

    ResponElimina
  2. Celebro que t'hagi agradat! Realment em va semblar un reportatge molt interessant. Una abraçada!

    ResponElimina