dilluns, 5 de novembre del 2012

Algú pensa en els catalans que han marxat?

Estic col·laborant amb la Diputació de Barcelona en la revisió del pla d'acollida de Sant Cugat del Vallès. La setmana passada vam fer una sessió de treball amb representants d'entitats integrades fonamentalment per persones d'origen immigrat, per identificar necessitats i oportunitats d'acció relacionades amb l'acollida i l'acomodació de la població nouvinguda al municipi.
Una de les persones assistents va plantejar una qüestió que em va colpir: degut a la crisi, hi ha moltes famílies d'origen immigrat que es veuen forçades a tornar al seu país d'origen. Què passa, es preguntava, amb els infants d'aquestes famílies? Què passa amb els nens i nenes nascuts aquí, santcugatencs, que se'n van al Marroc? Un país on són analfabets perquè han estat escolaritzats aquí i han après a llegir i escriure en català i castellà? Algú s'ocupa d'ells? Hi ha algun programa per fer-ne seguiment, per assegurar-se que poden continuar estudiant en català? En resum: la nostra societat té cap interès o es preocupa en algun moment per aquests infants?
Tot plegat em recorda al què comentava fa unes setmanes a l'article "Retorn.Pèrdua", a partir de les reflexions de Zulma Sierra al seu bloc ("Valiente el que vuelve a su país").
Hi ha una part de la nostra societat que ens interpel·la: com a país, tenim una responsabilitat cap els nens i nenes que han nascut aquí, que hem educat, que hem preparat per ser els ciutadans i ciutadanes de demà. Tenim una responsabilitat amb tots ells, fins i tot quan han de marxar. L'assumim?
De fet, crec que hi ha un problema de partida, en el mateix reconeixement que aquests nens i nenes, nois i noies, formen part del nostre capital. No són la canalla dels "altres": són la nostra canalla, part del nostre futur.
Sovint he estat crítica amb la doble moral que, per una banda, exigeix tots els esforços per aconseguir la "integració" (demanem als infants, adolescents i joves d'origen immigrat molt més compromís i esforç que a la resta), i per l'altra, gira l'esquena a les primeres de canvi (quantes persones no s'han sentit "abandonades", "traïdes" per aquesta societat acollidora que, quan vol, sap ser tan excloent?). En les paraules d'aquest home, nascut al Marroc, que parla un català perfecte i fa més de 30 anys que és a Catalunya, reconec de nou, amb vergonya, aquesta realitat.
Algú explicarà als infants que han de tornar al país dels seus pares que els esforços que han fet per "ser d'aquí" no han servit de res? Que no ens fa res que se'n vagin? Que, de fet, no reconeixem que siguin d'aquí? Que al lloc on aniran a parar hauran de fer els mateixos esforços (qui sap si també els muntaran aules d'acollida per alfabetitzar-los en àrab)?
Quina llàstima que perdem oportunitats d'aquesta manera!

Marta Casas

1 comentari:

  1. Aquest és uns del temes més complexos que conec.

    No només parlem de nens i nenes que han nascut i s'han format aquí sinó també de adolescents que s'enfrontan al dilema de l'identitat; que a vegades es veuen obligats a compartir la nostàlgia dels seus pares, i que a més a més han de marxar a un país (el de la seva família) que coneixen de lluny.

    A la problemàtica normal de l'adolescència sumem totes aquestes qüestions que s'escapen del control dels pares i dels Estats.

    ResponElimina