dilluns, 22 de juliol de 2013

Identitats: Rushdie (de nou), CorCia i l'enyor de la migració

La qüestió de com es construeixen i articulen les identitats individuals i col·lectives, en general i particularment en relació al fet migratori, és un dels temes que més m'interessen des de fa anys. Suposo que dec pecar d'una certa "deformació professional" i sóc especialment sensible al tema, però la veritat és que últimament tot m'hi remet!
Ha estat un dels temes d'atenció en el meu treball final de màster (que vaig presentar i defensar fa unes setmanes! -estic treballant en un article sobre el tema.... ja en tindreu notícia-), però hi ha altres qüestions que m'hi porten. 
La primera, Salman Rushdie. Ja m'he declarat  fan de Rushdie anteriorment... Però en els darrers mesos, l'he tingut de lectura de capçalera: cap i cua, la seva primera gran novel·la "Els fills de la mitjanit", i el seu últim llibre (les seves memòries), "Joseph Anton". I de postres, la versió cinematogràfica de "Els fills de la mitjanit", la setmana passada (mooooolt recomanable). Entre les moltes coses a comentar, de "Joseph Anton" em van agradar les reflexions de Rushdie sobre la identitat de les persones emigrades. Cito textualment:


Era un emigrante. Era uno de aquellos que habían acabado en un lugar que no era el lugar de dónde partieron. La emigración despojaba al individuo de todas sus raíces tradicionales. El individuo arraigado florecía en un lugar que conocía bien, entre personas que conocía bien, siguiendo las costumbres y tradiciones con las que él y su comunidad estaban familiarizados, y hablando su propia lengua entre otros que hacían lo mismo. De esas cuatro raíces, lugar, comunidad, cultura y lengua, él había perdido tres (...).
(...) Le causaba desazón no entender no entender por qué la vida había cambiado de forma. A menudo se sentía despojado de todo sentido, incluso absurdo. Era un chico de Bombay que había desarrollado su vida en Londres entre los ingleses, pero con frecuencia se sentía víctima de un doble desarraigo. Al menos conservaba la raíz del idioma, pero empezó a comprender lo profundamente que sentía la pérdida de las otras raíces, y lo confuso que estaba entre aquello en lo que se había convertido.  En la era de la emigración, los millones de individuos emigrados del mundo se enfrentaban a problemas colosales, problemas de desamparo, hambre, desempleo, enfermedad, persecución, marginación, miedo. Él era uno de los más afortunados, pero no por eso se libraba de un gran problema, el de la autenticidad. La identidad del emigrado se convertía, inevitablemente, en algo heterogéneo, no homogéneo, algo que pertenecía a más de un sitio, algo múltiple en lugar de singular, algo que respondía a más de una manera de ser, algo más confuso que la identidad del individuo medio. ¿Era posible ser -desarrollar la aptitud de ser- no desarraigado sino múltiplemente arraigado? ¿No padecer la pérdida de las raíces sino beneficiarse de un exceso de ellas? Las distintas raíces tendrían que ser de una fuerza igual o casi igual, y a él le preocupaba que su vínculo con la India se hubieses debilitado. Necesitaba realizar un acto de reivindicación de la identidad india que había perdido, o se sentía en peligro de perder. La identidad se componía tanto de sus orígenes como de su viaje.
(Joseph Anton. Ed. Mondadori, pp.67-69)

La segona, l'obra que ha estrenat recentment la companyia de teatre CorCia al Museu del Ter, a Manlleu: "El meu barri", dirigida per Joan Roura. El retrat d'una història de migració recent, poc reivindicada i poc valorada fins ara, de tanta gent d'Alcaudete (Jaen) que va anar a parar a Manlleu. Un espectacle inspirat en l'exposició fruit de la recuperació d'un fons fotogràfic dels anys 60-80 del fotògraf manlleuenc Rafael Rueda. Una obra que emociona per la seva naturalitat; per com crea uns personatges que, tot i partir del tòpic, esdevenen complexos, reals; per com teixeix unes relacions tan properes que retraten la quotidianitat del nostre entorn. I que expressa, a través de metàfores culinàries (la Fuensanta ajudant la sogra a fer la pilota per a l'escudella de carn d'olla, o en Josep explicant com fa el pa amb tomàquet amb oli de Jaén; i la presència constant del gaspatxo), la naturalitat amb la que els elements identitaris (les quatre arrels de Rushdie, si voleu) apareixen, modulen, es combinen... Us la recomano (però espavileu, que la fan només un parell de setmanes més i estan penjant el cartell de ple pràcticament a cada sessió!).
Jo, com diria Rushdie, sóc un "individu arrelat", que "he florit" en un lloc que conec, entre persones que conec, seguint costums i tradicions amb les que jo i la meva comunitat estem familiaritzats, i parlant la meva llengua entre gent que també ho fa. Però aquesta no em sembla ni de lluny la situació ideal. Ho miri com ho miri, acabar en un lloc que és el mateix d'on has sortit (a no ser que pel camí hagis donat moltes voltes, fent realitat allò de "roda el món i torna al Born") segurament és comfortable però no sé si té massa virtuts més. De fet, actualment visc al mateix lloc on vaig néixer (i on van néixer els meus pares, els meus avis i els meus besavis), i m'agrada. Però la sola idea de no haver-ne sortit (o de tenir l'opció de fer-ho) em sembla esgarrifosa!
Crec fermament que els processos migratoris, més enllà dels costos que suposen, són una oportunitat d'enriquiment personal i col·lectiu. Per això sovint enyoro una experiència migratòria que, de ben segur, m'hauria ajudat a créixer i m'hauria fet més sàvia del què sóc. I agraeixo la possibilitat de compartir la vivència (ni que sigui una mica, una estona) amb les persones del meu entorn que han hagut d'afrontar en algun moment la seva "autenticitat" i el seu múltiple arrelament (reprenent Rushdie) perquè són a un lloc diferent del de partida; la possibilitat d'ampliar les arrels cap als llocs d'on no he vingut però que d'alguna manera també sento meus (com una mena de migració inversa); la possibilitat de sentir meus llocs, persones, coses que no em podrien pertànyer si tothom s'hagués quedat a casa seva.
Que ara la que fa el gaspatxo, a casa, sóc jo.

Marta Casas






3 comentaris:

  1. Me ha gustado chiquilla! y te lo dice una que ha girado bastante por el mundo


    Aqui tens el meu:
    http://patriciarochantonelli.blogspot.com.es/

    ResponElimina
  2. I així estàs d'estupenda, després de tantes voltes! Una abraçada!

    ResponElimina
  3. De la mateixa manera que per l'onze de setembre esta previst fer una cadena humana, els blogs també ens estem preparant per enllaçar-nos

    ens agradaria que us afegíssiu al projecte

    animeu-vos !!

    http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/

    ResponElimina