dimecres, 23 d’abril de 2014

Sant Jordi 2014: Convivència difícil (La Festa dels Crancs)

El meu regal de Sant Jordi: un dels contes de la meva germana, la Núria Casas, a "La festa dels crancs" (Ed. Alrevés, 2011). Poques setmanes abans del desè aniversari de la seva mort, present tothora en les orenetes i en cada xàfec d'aquesta primavera, em ve molt de gust compartir amb vosaltres el conte que em va ajudar a donar nom a aquest bloc i que és tot un cant a la vida. Perquè avui fa un dia que s'ha d'aprofitar.

Convivència difícil

No hi estàs d'acord, no vols resignar-te ni el vols, i d'ençà que t'ho ha dit no has pogut parar de pensar-hi....
I el què penses és que, arribats a aquest punt de convivència, la qüestió és mantenir-lo a ratlla. Ho dius, t'ho creus, en fas propaganda, t'omples de paraules que diuen que ja has fet un bon tros, que has passat una barrera i estàs a l'altra banda, t'ho pots mirar d'una altra manera. Uf!.... respires -curiosament serena- i li dius que no es preocupi, que estàs bé, li fas saber que tot va bé.
A l'altra banda del mur -infranquejable- t'hi espera el dimoni. Tu que saps on viu i quina cara fa, no li expliques, és massa secret. Tampoc li parles de les formigues que corren per les ratlletes vermelles del teu cervell explicant-te tantes coses, també secretes, que no surten per vergonya o per un anhel d'intimitat que ni tan sols sospitaves. Una lluita contra tu mateixa. És així, potser vols estalviar-li-ho o no vols que s'hi impliqui, o és aquest maleït recel...




Continues un dia rere l'altre, vital, aparentment sana, fins i tot brillant. Et sents a dir que ets valenta, que tu sí que vals, "quién te ha visto y quién te ve, Maria José".... Hi ha dies que no hi penses o l'ignores, o fas veure que no en vols saber res. Altres dies és a tot arreu, et busca, l'olores, el somnies, el toques, t'envaeix en forma de por que s'escampa, tota marró, i t'ofega -ni plores-, et paralitza, fins fer-te de pedra, també marró, que espera -potser la mort?- en silenci. Sola.

Has d'entendre que és una paraula, Mariajo, que es refereix a una malaltia que tothom pensa que mata, i la diuen en veu baixa, sense vocalitzar massa, per evitar que els toqui; diuen que una de cada cinc persones patirà un càncer al llarg de la vida. Algunes persones dos o tres. Hi ha gent que mor de càncer, hi ha gent que el sobreviu, i hi ha gent, com tu, que hi conviu.

A tu, un metge amb una bata blanca obrint una boca de dents blanques te la va dir. C-à-n-c-e-r. I vas lluitar amb ells contra ell, i et van curar una vegada, tres i quatre. Però ell, insistent, molest, impertinent... sempre tornava.
Després de tants anys s'ha instal·lat a casa teva, dins les parets que poc a poc, creixent -com ell- de pressa, has aixecat tota sola. El metge de la bata blanca et diu que es queda, "l'okupa indesitjat s'ha cronificat", diu; opina que has d'aprendre a conviure-hi, que no t'enfadis. Però tu ja no hi sents, tot és negre ara, sents el batec del cor desbocat i milers d'idees petites però estranyes envaint el teu cervell despert, que l'únic que voldria és dormir com la princesa d'un conte, fins que un savi amb barret de mag i veritats verdes descobreixi el remei que necessites. És la seva opinió, ell no és un mag i saps que no sempre té raó, però no s'equivoca, perquè malgrat tot, en això és savi... No et vols resignar i no t'ho vols creure, plores i et desesperes, t'acostes a la bogeria, la mires, la toques, i tornes per continuar el teu dia. I arriba un altre dia.
A l'altra banda del mur hi fa un dia bonic. Respires l'aire viciat de sota terra, hostil i carregat de virus, mirant de no respirar-lo massa, fins que les portes del metro s'obren. Salvada... Uns músics estrangers toquen el "Guantanamera" accelerat. Per dolents que siguin, sempre porten el sol de fora, i tu sents una felicitat que et fa gràcia de sentir-la, et vénen ganes de dir-los "gràcies", però et talles. Somrius i mires al teu voltant amb el "guantanamera, guajira, gauantanamera" a tota pastilla i penses que de moment el que compta és que fa un bon dia; avui tens el dia...
Tot controlat fins que es descontroli. Per enèsima vegada, a l'enèsima potència, minvant la paciència que camina feixuga i tossuda, escampant por de color terra marró -la teva por és marró, com la merda més gran-. 
Et sents afortunada mentre ho penses, i ets feliç, un segon, dos, tres... De sobte, una idea amb llum de bombeta inclosa t'envaeix, una revelació. Després de dies de silenci ha arribat, potser inspirada pels ritmes llatins de la cançó, amb claredat, amb llums de neó que, com tu, s'encenen i s'apaguen. Agafes el bloc i el boli i apuntes: "Tot és una qüestió de convivència. Arribats a aquesta punt", escrius, "la qüestió per a bona convivència és mantenir-lo a ratlla". Tanques una mica els ulls, com els xinesos, feliç de la teva frase, et podria servir per un conte...

Núria Casas, 2004
La festa dels crancs, Ed. Alrevés (2011)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada