Distribució territorial de la població estrangera a Catalunya: ball de xifres

El darrer butlletí "La immigració en xifres" de la DG d'Immigració de la Generalitat, fa un repàs sobre la distribució territorial de la presència de població estrangera als municipis catalans. Una de les conclusions, és interessant: sembla ser que les diferents realitats territorials (significatives) no suposen grans diferències pel què fa al perfil de les persones immigrades estrangeres que hi viuen.
Segons dades de l'IDESCAT (padró continu, a 1 de gener de 2011), el percentatge de població estrangera sobre el total de població empadronada en aquesta data era del 15,7% al conjunt de Catalunya. Un percentatge que varia des del 9,6% en els municipis menors de 1.000 habitants, fins el 17% dels municipis de més de 20.000 habitants (sembla que en una certa progressió, directament proporcional a la mida del municipi).

Però les xifres a vegades aporten molt poca informació sobre les realitats concretes que vivim i gestionem des dels municipis. Què significa un 17% de població estrangera? És "millor" o "pitjor" que un 9,6%? L'única utilitat d'aquestes xifres per entendre i gestionar la realitat és si som capaços d'interpretar-les en relació a altres dades de tipus més qualitatiu. Perquè rera els números s'oculten realitats molt diverses.
Les nacionalitats majoritàries a Catalunya són, per aquest ordre: marroquina, romanesa, equatoriana, boliviana i italiana (que sovint "amaga" persones procedents d'Argentina). Però atenció: quan mirem la mida dels municipis comencem a trobar sorpreses. En els municipis de menys de 5.000 habitants, el 3r, 4rt i 5è lloc (després de Marroc i Romania -aquests invariables en tots els talls-) són per les nacionalitats britànica, francesa i alemanya (aquella població clarament estrangera però que difícilment pensem com a "immigrant"). I en els municipis entre 5.000 i 20.000 habitants, aquests llocs els ocupen la francesa, la colombiana i l'alemanya.
Ja ho veieu, unes dades que poden ser ben poc significatives per a les persones que viuen en barris amb una alta concentració de població xinesa (comunitat present sobretot en grans ciutats; en algunes amb concentracions elevades).
Recordo, fa uns anys, analitzant aquestes mateixes dades, em va sorprendre un municipi que tenia més de la meitat de la població empadronada de nacionalitat estrangera. M'ha servit d'exemple en diverses ocasions, sobretot en formacions i xerrades, quan he preguntat al meu auditori quin municipi pensaven que podia ser: Guissona, Manlleu, Vic, Salt, Badalona.... Doncs no: Castelló d'Empúries. M'ha agradat constatar que continua essent el municipi amb més població estrangera empadronada (50%): Marroc, França i Alemanya (sospito que aquests dos darrers, sumats, superen amb escreix el primer). Seguit, ara sí, de Guissona i Salt.
Més clara (i alarmant) és la informació sobre el creixement de la incidència de l'atur entre la població estrangera: el doble que en la població amb nacionalitat espanyola. I això significa exactament que les persones estrangeres que viuen al nostre país, actualment, ho tenen més complicat que la resta.
El monogràfic acaba amb les dades que a mi m'agraden més: les dades d'alumnat estranger matriculat a les escoles catalanes: entre el 10,7% i el 14,3% del total d'alumnat. El "planter" (o almenys part d'ell) d'aquest nostre país convuls i de futur incert. Totes aquelles Fàtimes que haurem de decidir si són del Marroc o de Cambrils.
Sempre que acabo de mirar-me un informe d'aquest tipus i penso: "bé, almenys és una foto de la situació actual"; m'he de corregir dient: "o més ben dit.... de la situació de principis de l'any passat". En aquest món que va tan de pressa, en què les decisions de canviar de lloc per guanyar-se la vida estan a l'orde del dia, la data de caducitat de les xifres hauria de ser molt més curta (pegues de l'estadística, què hi farem!).... no és fàcil estudiar el fet migratori.

Marta Casas