dijous, 12 d’abril del 2012

"Què vol dir ser mestre avui?" i el compromís del professorat

Ahir vaig tenir el plaer d'assistir al darrer dels debats organitzats per la Fundació Jaume Bofill i la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya, "Què vol dir ser mestre avui?". Sota el títol "A l'escola s'educa o s'ensenya?", es va celebrar el desè debat a l'Aula Magna de la UVic, en què hi van participar Salvador Cardús (prou conegut), Assumpta Duran (directora de l'escola de Borredà) i Ramon Sitjà (entre moltes altres coses, membre del Grup de mestres d'Osona de la FMRP). En primer lloc, les meves felicitacions a tots tres, a en Vicenç Relats (coordinador del cicle i moderador dels debats) i a les institucions que han organitzat aquest cicle.
Hi ha mil i una qüestions d'interès en relació a aquest cicle de debats i a les aportacions que es van fer en la sessió d'ahir. Però n'hi ha algunes que m'han fet rumiar i que aprofito per comentar: d'entrada, algunes de les aportacions d'en Salvador Cardús; i en segon lloc, l'interès de l'esforç per a l'elaboració del Compromís ètic del professorat.

Vaig haver de deixar la sala just després de la intervenció d'en Cardús (obligacions de mare al vespre) i, per tant, no vaig poder seguir el debat posterior. Però hi ha alguns aspectes de la seva exposició (en breu disponible) que em van cridar l'atenció:
En primer lloc, em va agradar la seva franquesa a l'hora de mostrar el seu punt de partida: parteix del prejudici que la distància entre l'escola i la realitat (i sovint la incomprensió entre elles) és enorme. No comparteixo (o almenys en els termes que ho proposa) el seu prejudici de partida. Bàsicament perquè des de la meva experiència en el coneixement de centres i de professionals de l'educació (més com a antropòloga que com a docent), penso que la realitat del nostre sistema educatiu és tan diversa que es fa molt difícil assumir com a vàlida qualsevol observació que hagi de ser generalitzable: hi ha centres on, probablement, les afirmacions de Cardús són efectivament observables; però n'hi ha d'altres amb una capacitat extraordinària d'"aterratge" en les realitats de l'entorn i amb un diàleg fluid amb les famílies. El meu prejudici de partida és diferent: sense obviar la complexitat de moltes realitats i les grans mancances que hi ha en molts entorns,  penso que al nostre país hi ha alguns centres, entorns educatius i professionals extraordinaris, amb una gran capacitat no només per ensenyar i transmetre coneixement, sinó per incidir clarament en la transformació i el desenvolupament de la societat (i penso que això enllaça perfectament amb una de les propostes que vam fer més endavant ell mateix: la necessitat d'evitar visions "catastrofistes").
Tampoc comparteixo l'opinió de Cardús sobre el constructivisme, tot i que la seva crítica aferrissada m'han decidit a revisar la literatura sobre el tema (penso que en algunes qüestions concretes no li falta raó i, si més no, val la pena consolidar l'argumentari per rebatre'l). Sobretot perquè és molt qüestionable que aquesta perspectiva educativa, tot i ser hegemònica en el discurs educatiu (almenys en determinats entorns), ho sigui efectivament  en els centres educatius! Aquí sí que la distància entre el discurs i la pràctica docent, en moltes ocasions, és abismal. Reprodueixo la "piulada" d'un dels participants virtuals al debat (@marc_fa), que Cardús no va poder veure en la pantalla que tenia darrera, i que em va semblar especialment escaient: en  deia "penso que el constructivisme no només es centra en el procés, ni els objectius, ni és precisament el que impera a les escoles".
I finalment, hi ha una darrera qüestió del seu discurs que em va semblar especialment delicada: estic plenament d'acord que no podem deixar que el discurs políticament correcte "segresti" l'acció docent; que, com deia, el professorat no es vegi en cor de verbalitzar les dificultats reals que té a l'aula, per exemple, en la integració de determinat alumnat. I fins aquí hi estic d'acord: és evident que hem de tenir la plena capacitat d'identificar i verbalitzar les dificultats derivades de l'atenció i la gestió de la diversitat a les aules i als centres (i aquí m'escoro cap al meu camp). Però hi ha un risc evident que cal prevenir: massa sovint en els centres educatius (com en la resta d'entorns) trobem persones que han desistit de passar qualsevol filtre de correcció política (o ja no n'han tingut mai la intenció...). I em fan por les paraules de Cardús en aquest terreny adobat: alguns docents, si ja no els frena la pressió d'aquesta convenció social (cada vegada més diluïda), es veuen capaços de dir autèntiques bajanades que ja no és que no siguin políticament correctes, sinó que atempten contra els principis bàsics del nostre sistema democràtic i de la legislació vigent en matèria d'educació (i així, per a mi, són paraules majors).
Molt més d'acord estic en altres apreciacions del ponent: aquell "eslogan" suggerit de "Educació en valors? No gràcies!" (sobretot per la reflexió que l'acompanyava); la importància de millorar la comunicació (la mateixa estratègica, les formes, les vies...) entre el centre i les famílies (i en general l'entorn); la reflexió sobre l'educació en les "virtuts" (prou suggerent)... En qualsevol cas, em va semblar una ponència estimulant!
L'altra reflexió que em suggeria el debat d'ahir, era entorn de l'esforç per plantejar i discutir un compromís ètic per al professorat (concretat en el document elaborat des de la FMRP). Un compromís amb la infància i la joventut; amb les famílies; amb el centre educatiu; amb l'entorn del centre; amb la societat; amb el professorat.
Recuperant la idea d'en Cardús, no crec que calgui apel·lar a la suposada "crisi de valors" per defensar aquest compromís. Penso que el compromís del professorat (amb la seva societat, amb la seva funció com a docents, amb els infants i adolescents i els seus entorns) és una qüestió purament adaptativa: segurament l'eina més eficaç per aprofitar (i capitalitzar) el capital humà que representa el professorat del nostre país per donar resposta, des de l'educació, a les necessitats i reptes d'una societat complexa com la nostra (la real) i garantir l'èxit en la funció educativa (ensenyant, que és el què sabem fer).
Em van semblar molt encertades (i emotives!) les paraules de l'Assumpta Duran, reivindicant el compromís del professorat de les escoles rurals (en sóc "fan": vaig estudiar la primària en una escola "semi-unitària", que en dèiem aleshores): "a l'escola hi tenim tots els infants del poble; per tant, tenim l'encàrrec d'ensenyar tota la ciutadania d'aquesta "micro-societat", i això és una gran responsabilitat". Em sembla una idea fàcilment exportable a qualsevol entorn.
Felicitats i gràcies a totes les persones que han participat (d'una manera o altre) en el cicle. Una mostra més de la bona salut de l'educació (malgrat les "males llengües") i del compromís del professorat.

Marta Casas

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada