Alumnat immigrat, contractes programa i cohesió social

De bon matí, m'alerta un tuit del diari Ara: "Les escoles concertades amb més alumnat immigrant perdran les ajudes específiques". Això significa no tornar a convocar els programes programa (cretas el 2006 en el marc del Pacte Nacional per a la Immigració). Aquests contractes programa s'adreçaven als centres concertats (a part del concert) amb un  elevat nombre d'alumnat d'origen immigrat o socioeconòmicament desafavorit (considerat de Necessitats Educatives Específiques -NEE-). Uns dels centres que es van poder acollir a aquest tipus d'ajudes, en primera instància, van ser els dels municipis que aplicaven mesures d'equilibri d'aquest alumnat (el mal anomenat "repartiment"); entre ells, municipis com Manlleu, Vic o Olot.
Conec bé el cas de Manlleu i, en menor mesura, els de Vic, Olot i altres municipis on s'aplica aquest tipus de redistribució. Un procediment molt discutit i debatut en el seu moment. Recordo haver participat en alguns debats sobre aquest tema, a finals dels 90, a Barcelona, i com va canviar la meva percepció quan vaig tornar a la comarca i vaig començar a treballar a Manlleu.
He afirmat en altres moments, i sostinc, que la redistribució d'alumnat amb NEE que s'ha aplicat a llocs com Osona té molts inconvenients i molts aspectes èticament i legalment discutibles. Però té una única i gran virtud: és una de les principals eines de gestió local per garantir la cohesió social.

Les mesures d'equilibri d'alumnat van començar a aplicar-se a Manlleu a inicis dels anys 90, com a resposta a la concentració d'alumnat d'origen immigrat (gairebé exclusivament marroquí) a l'escola pública del barri de l'Erm. La creació d'una comissió d'escolarització (activa fins la creació de l'Oficina Municipal d'Escolarització -OME-) permetia la redistribució equitativa de l'alumnat d'origen immigrat en el conjunt de centres públics i concertats del municipi, per evitar la segregació de la població. En pocs anys, Vic iniciava el mateix camí, amb la discutida fusió dels centres públics i concertats del centre de la ciutat que va donar lloc a l'anomenat "Model Vic". Darrere seu, i gràcies a l'impuls de la inspecció d'ensenyament del moment, la resta de municipis de la comarca. Olot i altres municipis van fer un camí similar.
Insisteixo que aquest tipus de mesura són controvertides i, al meu parer, només aplicables a determinats entorns (em costa molt de veure la possibilitat d'aplicar una cosa semblant, per exemple, a Barcelona). Entre altres, una de les dificultats que provoquen és, justament, el greuge comparatiu cap als centres concertats.
Aquests centres han d'oferir una educació gratuïta (com els centres públics) i només cobren la quota corresponent a les hores d'educació complementària (normalment una -la sisena-, que "teòricament" és el plus de qualitat que ofereix el centre). La presència de famílies d'entorns socialment desafavorits (i en termes generals, l'alumnat d'origen immigrat respon a aquest perfil) dificulta el cobrament d'aquestes quotes. I especialment si l'alumne fa cap al centre perquè li ha enviat una comissió d'escolarització l'OME: jo mateixa no pagaria més per dur els meus fills a un centre que no he triat (i que probablement no triaria). Això podria tenir una solució fàcil: doncs que els infants de les famílies que paguen les quotes facin l'hora complementària i la resta no. És evident que aquesta opció genera dos problemes: la distinció en el centre de l'alumnat que "pot" i l'alumnat que "no pot"; però també una dificultat organitzativa. No conec cap centre concertat que ofereixi la seva hora complementària després de l'horari escolar: habitualment aquesta 6a hora està incorporada en l'horari. Per tant, no existeix l'opció que l'alumnat que no pot pagar la 6a hora surti abans del centre).
La implementació de la 6a hora a tots els centres públics ja va ser un problema per als centres concertats: com justificar que les famílies hagin de pagar una cosa (insisteixo que teòricament el plus de qualitat de la concertada) que el centre públic del costat també ofereix gratuïtament?
No seré jo qui defensi els centres concertats. Tinc molt clar que el meu model és el d'una educació pública gratuïta i de qualitat i que un dels grans errors dels governs del nostre país ha estat mantenir el sistema de concerts que, al meu entendre, debilita l'escola pública. Però mentre aquest sistema no variï, escanyar els centres concertats que estan treballant en entorns desfavorits (avui més que mai!) és un altre exemple de mala gestió. No només per les dificultats que suposa per a aquests centres, alguns dels quals fa anys que veuen perillar la seva subsistència, sinó sobretot pels costos socials que això pot tenir en molts entorns.
El què passa ara a l'escola és la base del què passarà demà a la societat. Cal garantir una escola inclusiva i equitativa; facilitar que tothom hi tingui cabuda i que la capacitat adquisitiva no sigui un impediment per a l'educació obligatòria dels infants (ja ho serà per a tota la resta!); crear en els centres educatius el model de la societat que volem tenir.

Marta Casas