dijous, 18 d’abril de 2013

Llengües a l'escola: quin hauria de ser el debat?

Últimament hi ha massa soroll sobre les llengües a l'escola. Un soroll que confronta, que converteix en ideològic i polític un debat que podria i hauria de ser estrictament educatiu i social.
Perquè crec que és evident que cal revisar l'actual sistema d'immersió lingüística a l'escola catalana: fa anys que és evident i, al meu parer, els passos que s'han fet fins ara per adequar-lo a la realitat complexa de l'escola actual, no han estat suficients. Però el què fa necessària aquesta revisió no és el malestar d'unes quantes (poquíssimes) famílies que sembla que més aviat els fa nosa viure en un lloc on la gent ens entestem a parlar una llengua diferent a la que els sembla raonable (hi ha coses, en aquest país, que en comptes d'anar endavant, van endarrere). Sinó la realitat d'una escola multilingüe, amb alumnat d'orígens molt diversos.
Reitero la meva posició sobre el tema de l'ús del català. Ja fa anys em van convidar a unes jornades sobre educació de l'escola andorrana, a parlar d'educació intercultural. Em va sorprendre gratament la naturalitat amb la que s'assumeix la normalitat d'una escola andorrana trilingüe (en català, castellà i francès), a partir d'una postura vers el català tan diferent de la nostra: el català és la llengua pròpia i oficial (i a qui li piqui, que es rasqui). Tinc la terrible sensació que a Catalunya estem eternament acomplexats amb la nostra llengua, com si no estiguéssim segurs del nostre dret a parlar-la i a voler que ens la parlin: contínuament demanem perdó, massa sovint som incapaços de defensar-la davant la competència ferotge d'una de les llengües més parlades del planeta (com és que aquest no és un dels arguments bàsics? Si no es fan accions positives de defensa d'una llengua minoritzada, com podem garantir la seva supervivència?), però llavors som incapaços de la generositat bàsica d'acceptar i integrar la resta de llengües com un fet natural i enriquidor. Estem massa a la defensiva; menys complexos en l'ús de la nostra llengua i del dret (i el deure) de defensar-la i més generositat a l'hora d'acceptar i acollir la resta de llengües!
M'encenc..... i no és bo. Torno al nus de l'argument: en un context de multiculturalitat i multilingüisme (o és que ho hem oblidat? aquesta mena d'amnèsia selectiva és un dels efectes de la crisi?) és bàsic defensar i reivindicar un model d'escola inclusiva, que doni cabuda a tot l'alumnat, vingui d'on vingui, i que els proporcioni (amb les màximes garanties possibles) una de les principals eines d'integració i promoció social al nostre país: la llengua catalana.
I això, de cap manera posa el castellà en perill, fins i tot encara que no s'utilitza com a llengua vehicular preferent. Recordeu la frase de Bernat Joan (secretari de política lingüística de la Generalitat entre 2007 i 2011): "hem guanyat les aules però hem perdut els patis".
Penso que el risc que hi ha darrere de tot plegat és que el soroll que confronta les dues llengües oficials de Catalunya acabi amagant una realitat molt més complexa, de la que cal tenir cura: una escola on hi ha moltes altres llengües presents des de fa anys (i que ho continuaran sent) i on cal garantir, per sobre de tot, la cohesió social i la igualtat d'oportunitats.  La nostra responsabilitat amb l'educació i amb el futur d'aquest país, passa per situar els esforços allà o realment cal...



Marta Casas

2 comentaris:

  1. Me parece interesante el debate desde el punto de vista educativo pero sigo sin entender tu posición.

    Si estás de acuerdo con Bernat Joan en que se ha perdido el catalán en los patios, ¿cómo se podría garantizar el derecho de todos a hablar en diferentes lenguas?

    ¿Cómo garantizar el derecho a hablar en urdu o en castellano o en árabe sin que esto signifique un menosprecio social?

    ResponElimina
  2. Cito la frase de Bernat Joan, però és probable que no estiguem d'acord en la manera d'interpretar-la! Entenc que ell es referia a l'ús social del català, en retrocés davant el castellà (una bona part dels catalanoparlants canvien de llengua quan algú se'ls adreça en castellà -encara que entengui el català-). En el que no crec que estiguem d'acord és en la idea de "pèrdua". El meu model no és del d'una Catalunya "catalaníssima", i m'esgarrifaria que els patis de les escoles fossin monolingües! La meva perspectiva és més additiva: que el català sigui la llengua vehicular preeminent no va en detriment del castellà (està demostrat), excepte en casos molt concrets en que hi hagi deficiències lingüístiques o d'altre tipus prèvies (que caldria abordar específicament). Però sí que penso que la tensió entre el castellà i el català genera actituds molt defensives que clarament van en contra del multilingüisme. Aquesta és, al meu parer, l'autèntica pèrdua.
    Gràcies, de nou, pels teus comentaris!

    ResponElimina