Arrelar, pertànyer, estimar

Aquest matí he assistit a l'acte d'inauguració del curs escolar 2016-2017 a Manlleu, amb ganes de sentir la conferència de la Najat el Hachmi: "Una escola on arrelar".  La Najat ens ha ofert una xerrada (de fet, un relat, tal com ella mateixa ha dit) francament inspiradora, amb la lucidesa que la caracteritza i aquesta capacitat seva de dir veritats que no sempre són amables sense cap acritud i amb un somriure a la cara.

M'ha agradat especialment la manera com parlava del procés d'arrelament: no l'arrelament administratiu (que difícilment ajuda a arrelar), sinó el procés de fer arrels al lloc que esdevé el nostre. Ens ha proposat un concepte d'arrelar que seria sinònim de pertànyer, i que requereix necessàriament passar per l'afecte, per estimar les persones, els espais, la memòria....

La Najat insistia també sobre la importància de l'escola com a espai privilegiat de contacte (primer i fonamental) de les persones d'origen immigrat (tant els nens i les nenes com les seves famílies) amb la societat receptora. I en la importància que aquest primer contacte sigui afectuós per poder arrelar. De fet, anava més enllà demanant que, fins i tot, es produeixi un enamorament de la família amb l'escola (més endavant, deia, ja vindran els problemes de convivència com en totes les relacions).

Sóc del parer que als professionals que treballem en l'àmbit de l'educació, i sobretot a secundària, ens sol fer por...

Dotze anys de dol

El temps no ho cura tot.  És només que el pas dels dies tapa, com capes de pols, les ferides profundes. I que s'obren noves ferides que couen més. Però l'absència de qui estimem es manté com la presència més clara.
Recordo i enyoro la meva germana, des del primer dia fins l'últim. I avui torno a escoltar les paraules de Miguel Hernández a la seva "Elegía a Ramón Sijé", en la veu de Joan Manel Serrat: no perdono a la muerte enamorada, no perdono a la vida desatenta...

Nuri Casas (05/03/1972 - 25/05/2004)

ELEGÍA

(En Orihuela, su pueblo y el mío, se

me ha muerto como del rayo Ramón Sijé,

con quien tanto quería.)

Yo quiero ser llorando el hortelano

de la tierra que ocupas y estercolas,

compañero del alma, tan temprano.

Música i transformació social

Moltes setmanes de silenci i inactivitat al meu blog.... però no pas a la vida real. Potser d'aquí ve ;). O potser no. Potser és només que no sé trobar les paraules per respondre a aquest món de desigualtats que ens interpel·la, i opto per allò que cantava en Manolo García: callo per por que les meves paraules no siguin més adients que el silenci.

Però des d'aquest sentiment, continuo pensant que cal lluitar per canviar el món. I que aquesta lluita té molts fronts: els mediàtics i els oblidats, els grans i els petits, els llunyans i els propers. I que potser (tampoc en tinc la certesa) el que ens cal per mantenir la dignitat com a ciutadans d'aquest món convuls és trobar el nostre propi espai de lluita.

Em fa il·lusió compartir un projecte en el que estic col·laborant des de fa uns mesos: Educart pel Desenvolupament. Una iniciativa liderada per la Fundació Educo i Xamfrà que ofereix tallers de música, dansa i arts escèniques en tres centres de Barcelona (dels barris de la Barceloneta, Ciutat Meridiana i el Raval). Es tracta d'un projecte coral en el que hi participen entitats com BasketBeat, Comusitària (Riborquestra), TEB-Ravalnet (La Llama), Escola Mestre Morera, Escola Mediterrània, INS Miquel Tarradell, Monestir de Pedralbes, i hi col·laboren estudiants en pràctiques de la UB i la UAB...

L'objectiu del projecte és contribuir a canviar l'autopercepció dels infants i joves que hi participen, a partir de la seva vinculació amb un projecte educatiu i artístic que posa l'èmfasi en la inclusió, en la relació entre les persones del grup, en les seves necessitats, en la implicació en un projecte col·lectiu... i tot això a través de l'art. Perquè volem aconseguir que aquests infants i joves es reconeguin subjectes de drets i que vulguin implicar-se en processos de transformació individual i social. 

És un autèntic goig compartir temps de treball i reflexió amb una colla de gent que pensa, com jo mateixa, que sí que podem canviar el món. I que podem començar a fer-ho cantant, ballant i rient amb un grup de nens i nenes.

Però això no exclou que miri amb una certa admiració i enveja la valentia d'aquells que porten la seva lluita a llocs més difícils i fan que el seu esforç tingui un impacte directe sobre situacions que ens fan perdre el son. Aquesta tarda m'hi ha fet pensar la notícia de la visita a Txarango al camp de refugiats d'Idomeni. Ara encara em ve més de gust escoltar-los :)

Marta Casas

Educació inclusiva per garantir l'equitat i la cohesió

I continuo compartint :)
Avui, el vídeo que vaig enregistrar fa uns dies per a Educació Post 2015, un projecte del Centre UNESCO de Catalunya i la Fundació Jaume Bofill (a qui agraeixo que em convidessin a participar en aquesta iniciativa), orientat a contribuir al debat sobre els objectius per a l'educació mundial després del 2015, que es presentarà enguany a la UNESCO i a la comunitat internacional.
Hi proposo algunes reflexions sobre com abordar dos dels reptes que considero més rellevants per a l'educació al nostre país: l'equitat i la cohesió.

Marta Casas 

"Jo també puc". Referents d'èxit per millorar les oportunitats de l'alumnat d'origen immigrat

Em fa il·lusió poder compartir amb vosaltres l'article publicat a la revista Pedagogia i Treball Social. Revista de Ciències Socials Aplicades (volum 3, núm.2), "Jo també puc. Els referents d'èxit poden promoure l'èxit educatiu de l'alumnat d'origen immigrat?"  (Casas, M., 2013: 44-70). 

Es tracta d'un article basat en la recerca desenvolupada a l'Institut Vallvera de Salt, durant el curs 2012/2013, sobre la possibilitat de modificació de la imatge social negativa de l'alumnat d'origen immigrat (i específicament de les noies musulmanes), entenent que és un potent condicionant negatiu en les seves trajectòries acadèmiques. La recerca em va servir com a treball final del Màster en Educació Inclusiva i es basava en una de les propostes resultants del procés de formació que havíem fet prèviament al centre (durant el curs 2011/2012) en el marc del projecte Conciutadania Intercultural de la Fundació Jaume Bofill. 

Podeu llegir-lo íntegrament i descarregar-lo en pdf aquí. 

Entretant, us en deixo un resum per anar fent boca. Espero que el trobeu interessant!

La imatge social negativa dels col·lectius immigrats incideix sobre la seva autoimatge i les seves expectatives i esdevé un condicionant negatiu en les seves trajectòries escolars. La figura dels "referents d'èxit" poden contribuir a millorar l'autoconcepte i les expectatives de l'alumnat de secundària, com ho corrobora la recerca feta en un institut de Salt. El contrast de les respostes de l'alumnat abans i després de les activitats posa de relleu la complexitat dels seus processos identitaris (com en la resta d'adolescents), l'existència de condicionants específics, la importància de les variables d'origen i gènere (sense arribar a ser factors determinants),i la possibilitat real de desenvolupar experiències capaces de generar canvi actitudinal en l'àmbit educatiu. Aquesta, però, és una via per millorar el seu èxit educatiu? Quines eines podem oferir a l'alumnat de secundària per millorar les seves oportunitats?

Marta Casas

Percepcions enganyoses...

"De quin color veus el vestit? Blanc i daurat, o blau i negre?"

Ja ha passat la febre del fenomen "The dress", però ens va tenir entretinguts uns quants dies, en apassionades discussions: Com és possible que algú el vegi blau i negre (malgrat que ara ja sé que, efectivament, el vestit és d'aquests colors, jo encara el veig blanc i daurat)?Tot plegat, un joc. Però un joc molt útil per plantejar una qüestió que socialment és força més rellevant:

VEIEM TOTA LA REALITAT? I... TOT EL QUE VEIEM ÉS REAL?

És sabut que la nostra percepció està condicionada per les creences prèvies,  expectatives, pressupòsits, bagatges.... Però som conscients de fins a quin punt tot això condiciona les nostres percepcions socials? Posem per exemple la manera com percebem la immigració, o determinats col·lectius: fins a quin punt respon a realitats objectives? Interpretem correctament allò que veiem? Veiem tot el que hi ha?

Fins i tot si estem sensibilitzats amb aquesta qüestió, ens pot sorprendre adonar-nos de com de limitada és la nostra percepció. Us proposo un fàcil exercici de mostra:

En record de la Nuri

Avui fa 11 anys de la mort de la Nuri, la meva germana.  Comparteixo les seves paraules, publicades a La festa dels crancs, d'una tarda a la Barceloneta, el febrer de 2004, i el dibuix que ens va regalar Carles Quiles per il·lustrar-ho.

(...) Quina calma, veure tanta aigua, tan infinita..., em vaig imaginar que el mar era com jo, feta de gotetes d'aigua, que les onades són com la vida, tot d'un plegat estàs a la cresta per baixar immediatament al fons de tot, plena d'escuma, que et penses que no et podràs aixecar. (...)

Encara i sempre dolorosa la teva absència i present el teu record.