divendres, 11 de maig de 2012

Assistència sanitària als estrangers sense permís de residència (1)

El Decret Llei 16/2012 del Govern espanyol, de mesures urgents per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut, aixeca polseguera: exclou del dret d'assistència sanitària les persones estrangeres sense autorització de residència (amb excepció dels casos d'urgència per accident o malaltia greu, les dones embarassades i els menors de 18 anys), i a les persones majors de 26 anys que no hagin cotitzat a la SS.
Com és habitual, pagaran justos per pecadors: deixarem sense assistència mèdica una persona estrangera que fa anys que és al nostre país, que ha entrat legalment, que ha treballat i ha cotitzat a la seguretat social, que pot haver perdut el seu permís de residència quan s'ha vist afectada per l'atur (com tantes persones, estrangeres o no)? Deixarem sense assistència sanitària una persona jove, posem per cas, un estudiant universitari que després de la llicenciatura hagi continuat estudiant o fent recerca amb una beca (imaginem: en oncologia) i compleixi els 26 anys sense haver cotitzat? O fins i tot, una persona jove que en acabar els estudis se li hagi diagnosticat alguna malaltia que clarament li dificulta la inserció laboral (no ho oblidem: en un país amb unes xifres d'atur juvenil alarmants), un cop passi dels 25 anys?

És fàcil posicionar-se en els casos que he exposat. Entenc que costi més fer-ho quan parlem de l'assistència mèdica de persones estrangeres que hagin entrat il·legalment, que hagin treballat sempre en l'economia submergida, fins i tot aquelles persones que han viscut de la delinqüència: han de tenir dret totes aquestes persones a l'assistència universal? I els joves "ni-ni" (suposadament mancats de valors, que no han tingut -pressumptament- cap voluntat de treballar mai)?
Fa uns dies, en un dinar familiar, es va plantejar aquesta qüestió. I el meu punt de vista és clar: assumeixo que el sistema que garanteix la universalitat de l'atenció mèdica (com de l'atenció educativa) és imperfecte, genera desigualtats i en permet una utilització fraudulenta. I s'ha de fer alguna cosa per millorar-lo.
Assumeixo que a la nostra societat hi ha persones (estrangeres i no estrangeres) que s'aprofiten dels drets i els serveis que els ofereix el nostre sistema defugint qualsevol tipus de deure o responsabilitat i que això és clarament perniciós per a l'estat del benestar.  I s'ha de fer alguna cosa per evitar-ho.
Però crec que la mesura que proposa el govern és errònia, per diversos motius. I exposo aquí el primer:
La nostra societat ha assolit una sèrie de fites històriques, no de forma casual sinó per la lluita (a vegades molt costosa) d'aquells i aquelles que ens han precedit: sóc molt conscient de les enormes mancances del nostre sistema, però cal recordar que mai com ara havíem tingut l'oportunitat de viure en una societat tan justa, tan igualitària, tan plena d'oportunitats (almenys fins fa pocs). On una persona jove malalta amb pocs recursos econòmics té dret al mateix tracte, en una sanitat pública extraordinària, que qualsevol altra. On les possibilitats de supervivència en cas de malaltia no depenen de la capacitat de pagar els tractaments. On pràcticament s'ha eradicat l'analfabetisme. On les dones (o almenys la majoria de nosaltres) podem reivindicar el nostres drets sense amagar-nos... encara que això no garanteixi l'èxit de les nostres reivindicacions. On qualsevol persona pot contraure matrimoni amb la persona que estima. On el dret a ser considerat ciutadà o ciutadana no s'adquireix només per naixement (encara que costi  assolir-lo).
Aquesta és la meva opinió: quan per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut (o qualsevol altra cosa) posem en risc alguna d'aquestes fites, és que no hem trobat una bona solució. Les coses no són blanques o negres i prou: em nego a creure que l'única opció per lluitar contra el frau sigui negar els drets a determinats sectors (especialment vulnerables). Perquè negar alguns drets a algunes persones és debilitar el nostre sistema de drets. Com recorden les paraules de Martin Niemöller (sovint atribuïdes erròniament a Bertold Brecht), al seu poema "El silenci" (entenguem, per descomptat, l'enorme distància entre el context en què es va escriure i el nostre):
Primer van agafar els comunistes,
i jo no vaig dir res perquè no era comunista.
Després es van endur els jueus,
i jo no vaig dir res perquè no era jueu.
Després, van venir a buscar els obrers;
no vaig dir res, perquè jo no era obrer ni sindicalista.
Més tard es van ficar amb els catòlics,
i no vaig dir res perquè jo era protestant.
I quan, finalment, em van agafar a mi,
ja no quedava ningú per protestar. 

Celebro la iniciativa de la Plataforma d'entitats cristianes amb immigrants de Catalunya pel seu comunicat en defensa del dret a l'assistència sanitària de les persones estrangeres sense permís de residència. I que vinguin moltes més iniciatives ciutadanes d'aquest tipus, perquè estem posant en risc coses massa importants. 
I aquest només és el primer motiu que fonamenta la meva opinió. D'aquí uns dies us n'exposaré d'altres.

Marta Casas

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada