Ball de xifres: 200 morts, 150 desapareguts, només 150 supervivents. De nou un naufragi, ben a prop de Lampedusa. La premsa encara aporta dades més esgarrifoses: des de 1990, més de 8.000 cadàvers han arribat a la costa de la illa siciliana. El Papa Francesc parla de vergonya.
Dos-cents morts no és només un número a les pàgines dels diaris. Són dues-centes persones de les que algú recorda amb emoció el moment que van néixer, les seves primeres passes. Dues-centes persones que un dia van fer el seu primer petó. Segur que n'hi havia que cantaven bé, que cuinaven de meravella, que eren l'ànima de la festa. Mares, pares, fills, filles, germans i germanes, amics i amigues. Persones agradables i desagradables, intel·ligents o no tant, bona gent i mala gent. Dos-cents morts no són dos-cents cadàvers. Són el buit que deixen en les vides de les persones que les han estimat. Són el què hauria estat possible (potser coses importants, maques, interessants) i no serà mai.
Tant se val si vénen de Somàlia, Eritrea o d'on sigui. Tant se val si arriben a Lampedusa, les Canàries o Tarifa. No n'hi ha prou de sentir vergonya. Europa ha d'assumir la seva responsabilitat. Els europeus hem d'assumir la nostra responsabilitat en aquestes morts.
Marta Casas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada