Fa un parell de setmanes em va caure a les mans Planilandia (en anglès Flatland, romance of many dimensions), la famosa novel·la del matemàtic i teòleg anglès Edwin A. Abbot publicada el 1884 (la sort de tenir un germà de ciències...). D'entrada, qualsevol cosa que soni a geometria m'espanta una mica, però la nota introductòria era prou interessant com per posar-m'hi: "... la fantasía matemática se entrecruza con otro género: el de la sátira social ".
Conclusió: us la recomano. En primer lloc perquè, efectivamet, Abbot és capaç de fer entendre les nocions bàsiques de la geometria a l'espai (que, en el meu cas, té mèrit).
En segon lloc, perquè Planilandia planteja una qüestió filosòfica i antropològica interessantíssima: més enllà del què és obvi i observable, la possibilitat que existeixin altres realitats, òbvies i observables des d'altres llocs. Un raonament que acosta a la mirada del relativisme antropològic, i que em va recordar a una pel·lícula infantil que sempre m'ha semblat injustament poc valorada: Horton, la història d'un elefant que descobreix tot un món, habitat per uns personatges minúsculs, en la volva de pols que hi ha sobre una flor i lluita per preservar-lo de la destrucció davant la incredulitat de la resta d'animals. O a aquell poema de Verdaguer (extraordinàriament musicat per Roger Mas a "Les Cançons tel·lúriques", a la cançó "Plus ultra") en què el poeta pregunta a l'estrella més llunyana si és la darrera, i aquesta contesta:
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament
lo que prenies per terme.
L'univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta
i a on tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.
I, finalment, perquè la crítica que fa Abbot a la societat victoriana... és de rigorosa actualitat. Penso que a vegades donem per fetes coses que és molt saludable qüestionar, i lectures com Planilandia ens hi ajuden. Em va encantar una de les converses del protagonista, un quadrat de "Planilandia", amb el seu mentor, una esfera de "Espaciolandia" quan li mostra l'habitant únic de "Puntolandia":
"Observa a ese ser miserable. Ese Punto es un ser como nosotros, pero está confinado al abismo cerodimensional. Él mismo es su propio Mundo, su propio Universo; no puede hacerse una idea de nadie que no sea él mismo. No conoce la Longitud, ni la Altura, porque no las ha experimentado; no llega a conocer siquiera el número Dos, y no tiene ni idea de la Pluralidad, porque él mismo es su Uno y Todo cuando, en realidad, es Nada. Fíjate, sin embargo, en lo satisfecho que está de sí mismo, y aprende de ahí la lección de que estar satisfecho con uno mismo quiere decir que se es vil e ignorante, y que aspirar vale más que ser ciega e impotentemente feliz."
Des d'aleshores, no puc evitar d'imaginar algunes persones com punts... quin estímul per a la recerca de noves dimensions!
Marta Casas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada