Contra el racisme i la xenofòbia: noies de Salt

Avui és el Dia Internacional contra el racisme i la xenofòbia, en commemoració dels fets de Sharpeville, a Sudàfrica (vegeu el post de l'any passat -ostres, ja fa un any!-). I, deu ser aquest dia tan clar de primavera acabada d'estrenar, però avui tinc ganes de compartir una cosa bonica.
La setmana passada vaig tenir la sort de ser a Salt amb un grup de noies de 4rt d'ESO de l'Institut Vallvera, gairebé totes d'origen immigrat, valorant les activitats de presentació de referents d'èxit que han estat fent al centre. Vaig sortir encantada: quin potencial!
Totes tenien clar que la seva condició d'immigrades (vaja, de filles de famílies immigrades: bona part d'elles són nascudes aquí) és una dificultat afegida a aquest futur incert dels i les joves del nostre país. Són conscients que el seu origen, el color de la seva pell, i els elements visibles de la seva opció religiosa (concretament el hijab d'algunes noies musulmanes) fan que les coses siguin una mica més difícils per a elles que per a altres noies. Però sobretot són conscients que aquests elements es converteixen en barreres només perquè hi ha persones que els veuen com un problema. "No hauria de ser així", em deien, "si tenim la mateixa preparació, la mateixa formació, som igual de bones, no hauria d'importar".... Una altra contestava, amb tota la duresa del que això significa, que "a alguns els molesta que portem vel".

Feliç dia, dones!

Em sembla evident que, en algunes coses, en comptes d'anar endavant anem enrere.... Només cal que aneu a una sabateria i intenteu trobar sabates tipus "unisex" (aquell bonic concepte de la nostra infància que ha caigut en desús...) per a la vostra filla: cada cop és més difícil calçar una nena sense lluentons, roses i purpurines. Per no parlar dels talons vertiginosos tan (estranyament) de moda: parafrasejant i reinventant aquella frase tan celebrada de Fatima Mernissi ("una dona que no menja és una dona que no pensa"), una dona que va mal calçada té una dificultat afegida. Ei, i que cadascuna es calci com vulgui.... mentre ningú pugui dir-nos que anar plana és poc femení (això de medir la feminitat pels peus ja es feia a la Xina: recordeu els peuets embenats?).
Però no és de peus que volia parlar. Sinó de la necessitat de prendre consciència de les desigualtats que encara ara i aquí afecten totes les dones i de la necessitat de lluitar per un futur més igualitari per a nosaltres i les nostres (i els nostres) descendents.
Una recomanació literària: el llibre de Fatima Mernissi d'on he tret la cita:  "L'harem occidental: el vel invisible. Dones alliberades o dones manipulades?". Un bon mirall per veure-hi reflectits aquells tics de la nostra societat que a vegades ens passen desapercebuts i que poden condicionar tant les nostres realitats.
I un regalet: l'acudit de Padylla. Perquè no deixem mai de perseguir la utopia.
FELIÇ DIA, DONES!

Marta Casas

La paradoxa de la dona amb hijab

L'estiu passat vaig coordinar un procés de formació/assessorament a l'IES Vallvera de Salt, en el marc del projecte Conciutadania Intercultural de la Fundació Jaume Bofill. Un dels resultats del procés de treball amb l'equip de professorat que va participar-hi, va ser un petit projecte per treballar des de la tutoria de 4rt d'ESO: la presentació de referents d'èxit (persones amb trajectòries professionals exitoses) per reforçar la importància de la continuïtat en els estudis postobligatoris i millorar les pròpies expectatives de l'alumnat.
Un projecte tan interessant m'havia de servir com a tema per a la recerca de final del màster d'Educació Inclusiva.... O sigui que vaig proposar al centre i a l'equip de tutors de 4rt col·laborar amb ells i avaluar quin impacte tenen les activitats en les pròpies expectatives de l'alumnat (i específicament en les alumnes musulmanes).
És en aquest marc que, fa unes setmanes, vaig fer una crida a una colla de contactes: "busco una dona amb hijab". Havíem identificat vàries dones musulmanes amb formació universitària i amb trajectòries professionals reeixides, però ens costava trobar-ne alguna que portés habitualment el hijab (segurament també perquè som una mica "perepunyetes" i volíem fugir del tòpic que les dones musulmanes només puguin treballar de mediadores o en temes vinculats a la immigració).
La resposta va ser ràpida i clara: al nostre país hi ha una bona colla de dones musulmanes que, contravenint tots els estereotips, estan formades i són grans professionals; i algunes d'elles porten hijab. Però hi va haver un company que va fer una reflexió que vaig pensar que calia compartir: és legítim buscar una persona a partir del criteri de com va vestida?

Ja és aquí el Teler de Música!

Desvetllo la incògnita del darrer article.... Des de fa temps estic col·laborant en un projecte de la Fundació l'Arc Música, que finalment veu la llum: El Teler de Música.

El Teler de Música és un projecte d'emprenedoria social que té com a finalitat última impulsar i garantir la sostenibilitat de projectes de música per a la inclusió social: un centre de recursos musicals i de reflexió compartida online, adreçat a professionals de l'educació que utilitzen la música com a recurs pedagògic.

Descobrint Elisa Roche

Recentment he descobert la figura d'Elisa Roche (vaig de tard), considerada la principal representant a Espanya en Orff-Shulwerk (el mètode pedagògic creat als anys 30 per Carl Orff per a l'ensenyament de la música; podeu trobar-ne més informació a la pàgina de l'associació Orff-España) i una figura revolucionària de l'educació musical ("mare" de la reforma de la LOGSE, que introdueix la música en l'educació reglada a Espanya).

Estic col·laborant en un projecte meravellós (amb totes les lletres) que ja us explicaré properament (deixeu-me mantenir uns dies el secret, per acabar d'enllestir detalls). El cas és que, pel camí, ha aparegut l'obra de l'Elisa, recopilada en un llibre publicat l'any 2010: El secreto es la pasión (el nom sol ja m'entusiasma). Amb perles com la que comparteixo amb vosaltres. Quan li van demanar quin consell donaria a un infant que comença a estudiar música, va contestar: 

A un niño creo que no hay que decirle nada. Hay que hacer música con él de tal manera que no la abandone nunca.

Em sembla la manera més simple i bonica d'explicar la importància, en educació, de generar vivències que donin sentit als aprenentatges. Ja tinc una altra autora de referència!

Marta Casas

Xavier Melgarejo al cafè de la República

Ahir vaig escoltar l'entrevista que va fer Joan Barril a Xavier Melgarejo, al seu programa "El cafè de la República".
Melgarejo és psicòleg i doctorat en pedagogia (amb una tesi sobre els sistema educatiu finlandès). Ja havia tingut oportunitat de sentir-lo en alguna ocasió i em sembla una persona molt assenyada, amb opinions molt interessants (i, per descomptat, ben fonamentades). Us convido a sentir-lo, qui no ho hagi fet, o a tornar-hi qui ja l'hagi sentit:

Entrevista a Xavier Melgarejo

Marta Casas

Panenka 12: immigració i futbol

Si us digués que m'agrada el futbol, us enganyaria. Però tinc un home que és tot un entès en la matèria (ei, però no  de mirar-se els partits de lliga el cap de setmana o d'anar a esbroncar àrbitres al camp, sinó de recordar les alineacions de la premier de fa tres temporades o enganxar-se a l'enèssima repetició d'algun partit històric). El cas és que és seguidor fidel d'una revista francament interessant: Panenka. Una revista sobre futbol, diferent a la resta de premsa escrita sobre el tema. Fins i tot jo m'enganxo a alguns dels seus reportatges (us recomano que hi feu una ullada).

Doncs bé, fa uns mesos va venir tot content, dient-me: aquesta sí que te l'has de llegir. I ho he fet.... però al cap d'uns quants dies. El número 12 de la revista (d'octubre de 2012) proposa un monogràfic sobre immigració i futbol: "Fútbol sin papeles". Diversos articles fan una interessant reflexió sobre la relació de l'esport rei i un dels fenòmens sociodemogràfics més rellevants de la nostra història recent.  

En el seu article "Barro en las botas", Aitor Lagunas parla de les xarxes organitzades que capten nois africans per venir a Europa per fer proves en clubs de primera (o segona fila): testimonis de com s'utilitza el miratge d'un esport que mou milions per fer negoci a costa de les classes mitges de països africans com Costa d'Ivori, Camerun o Ghana.