Planilandia: la recerca de noves dimensions!

Fa un parell de setmanes em va caure a les mans Planilandia (en anglès Flatland, romance of many dimensions), la famosa novel·la del matemàtic i teòleg anglès Edwin A. Abbot publicada el 1884 (la sort de tenir un germà de ciències...). D'entrada, qualsevol cosa que soni a geometria m'espanta una mica, però la nota introductòria era prou interessant com per posar-m'hi: "... la fantasía matemática se entrecruza con otro género: el de la sátira social ".   

Conclusió: us la recomano. En primer lloc perquè, efectivamet, Abbot és capaç de fer entendre les nocions bàsiques de la geometria a l'espai (que, en el meu cas, té mèrit). 

En segon lloc, perquè Planilandia planteja una qüestió filosòfica i antropològica interessantíssima: més enllà del què és obvi i observable, la possibilitat que existeixin altres realitats, òbvies i observables des d'altres llocs. Un raonament que acosta a la mirada del relativisme antropològic, i que em va recordar a una pel·lícula infantil que sempre m'ha semblat injustament poc valorada: Horton, la història d'un elefant que descobreix tot un món, habitat per uns personatges minúsculs, en la volva de pols que hi ha sobre una flor i lluita per preservar-lo de la destrucció davant la incredulitat de la resta d'animals. O a aquell poema de Verdaguer (extraordinàriament musicat per Roger Mas a "Les Cançons tel·lúriques", a la cançó "Plus ultra") en què el poeta pregunta a l'estrella més llunyana si és la darrera, i aquesta contesta:

Morts a Lampedusa

Ball de xifres: 200 morts, 150 desapareguts, només 150 supervivents. De nou un naufragi, ben a prop de Lampedusa. La premsa encara aporta dades més esgarrifoses:  des de 1990, més de 8.000 cadàvers han arribat a la costa de la illa siciliana. El Papa Francesc parla de vergonya.

Dos-cents morts no és només un número a les pàgines dels diaris. Són dues-centes persones de les que algú recorda amb emoció el moment que van néixer, les seves primeres passes. Dues-centes persones que un dia van fer el seu primer petó. Segur que n'hi havia que cantaven bé, que cuinaven de meravella, que eren l'ànima de la festa. Mares, pares, fills, filles, germans i germanes, amics i amigues. Persones agradables i desagradables, intel·ligents o no tant, bona gent i mala gent. Dos-cents morts no són dos-cents cadàvers. Són el buit que deixen en les vides de les persones que les han estimat. Són el què hauria estat possible (potser coses importants, maques, interessants) i no serà mai.

Tant se val si vénen de Somàlia, Eritrea o d'on sigui. Tant se val si arriben a Lampedusa, les Canàries o Tarifa. No n'hi ha prou de sentir vergonya. Europa ha d'assumir la seva responsabilitat. Els europeus hem d'assumir la nostra responsabilitat en aquestes morts.

Marta Casas

De cadenes, projectes comuns i himnes...

Mai he pensat aquest bloc per posicionar-me políticament, ni ara vull fer-ho. Però em costa no dir res, encara en plena ressaca de la Diada.

Es fa molt difícil no emocionar-se veient la capacitat de mobilització de tantíssima gent, per segona vegada, amb un esperit clarament cívic (en la plenitud del terme). Vivint l'ambient relaxat, fins i tot festiu, positiu, plural, de la cadena al seu pas pel barri de la Rivera de Barcelona. Seria genial construir un país, un nou projecte comú, amb aquest esperit, amb aquesta gent que és capaç de donar-se les mans i fer-se costat per tirar endavant (com en el vídeo d'en Puigcorbé i en Monzó): parlant llengües diferents, tenint orígens diferents, pensant de manera diferent...

Però tinc por... d'aquesta mateixa gent. Por que no puguin (puguem) evitar la confrontació (que de ben segur s'alimentarà -ja s'alimenta- políticament i mediàticament); por que s'oblidi que el projecte és crear una cosa entre tots i totes els que som aquí (els que parlem català, els que parlen castellà i els que parlen altres llengües; els que encerclaven La Caixa i els que hi tenen els estalvis; els de dretes i els d'esquerres); por d'algunes banderes, que són massa grosses, i d'alguns crits que són massa forts; fins i tot el nostre himne em fa una mica de por.

Vaig aprendre Els segadors de petita, del meu avi (com tantes altres cançons...), i per això no puc evitar l'emoció quan el sento o el canto. Però cada vegada em veig obligada a explicar als meus fills què carall vol dir això d'esmolar les eines i fer tremolar l'enemic. I parlàvem d'himnes, justament, quan l'altre dia al metro una senyora va posar-se a cantar l'Estaca. Posats a imaginar, aquest seria un himne molt més bonic... o encara millor un altre...

Tornada al "cole".... en igualtat de condicions?

Setembre no és un mes fàcil per a les famílies..... Per molt que es vigili, a l'agost acabem gastant més del què voldríem (i del què ens convindria) i caiem en l'error de pensar que un cop acabades les vacances, quan tot torni a la normalitat, reduirem despeses.

Fins que arriba la circular de l'AMPA amb el preu dels llibres (la quota de material ja la vam pagar pel juliol), i anem a comprar el material per a l'inici de curs: motxilles (només si és imprescindible; si aguanta la de l'any passat, no se'n compra de nova), estoigs (i tot el què hi va a dins), llibretes, carpetes... I espera't que encara no hem comprat el xandall i les bambes, ni hem posat els pantalons llargs de l'any passat (a veure si encara els poden dur), ni ens hem mirat si aguantarà la jaqueta. Total: un bon ensurt per la butxaca (el que es va inventar allò de la "cuesta de enero", és evident que no tenia canalla, perquè sinó hauria parlat de la "cuesta de septiembre").

Però el problema no és que a mi "em piqui" la butxaca i que hagi de fer equilibris per veure d'on trec els calers per pagar-ho tot (que en tinc 3, i la cosa es multiplica). El problema és que hi ha gent que les passa magres per arribar a finals des mes i directament no pot disposar dels diners de la quota de material (que "s'ha apujat a causa de les retallades del departament", diuen alguns centres) o dels llibres de text (per no parlar del portàtil -que ja no subvenciona ningú- i les llicències dels llibres digitals).

Segurament és fàcil caure en la demagògia (gairebé sempre ho és). Però no em puc estar de pensar que hi ha nens i nenes que, a causa d'això, no comencen el curs en igualtat de condicions que la resta de companys. Nens i nenes que, a més d'arribar a classe sense tot el material (o de tenir-lo tard, un cop han aconseguit l'ajut pertinent -que hauran d'anar a demanar-) segurament "carreguen" altres desavantatges.

Estem fent tot el què podríem (tot el què caldria) per evitar aquesta situació? Realment tota la despesa que han d'assumir les famílies per tornar a l'escola és imprescindible? La situació econòmica del gruix de les famílies és un criteri que es contempli a l'hora de prendre les decisions sobre allò que se'ls demanarà?

Penso que seria molt pertinent que el Departament d'Ensenyament incorporés aquests criteris a les instruccions per als centres de cara al curs vinent. 

Entretant.... feliç tornada al cole!

Identitats: Rushdie (de nou), CorCia i l'enyor de la migració

La qüestió de com es construeixen i articulen les identitats individuals i col·lectives, en general i particularment en relació al fet migratori, és un dels temes que més m'interessen des de fa anys. Suposo que dec pecar d'una certa "deformació professional" i sóc especialment sensible al tema, però la veritat és que últimament tot m'hi remet!

Ha estat un dels temes d'atenció en el meu treball final de màster (que vaig presentar i defensar fa unes setmanes! -estic treballant en un article sobre el tema.... ja en tindreu notícia-), però hi ha altres qüestions que m'hi porten. 

La primera, Salman Rushdie. Ja m'he declarat  fan de Rushdie anteriorment... Però en els darrers mesos, l'he tingut de lectura de capçalera: cap i cua, la seva primera gran novel·la "Els fills de la mitjanit", i el seu últim llibre (les seves memòries), "Joseph Anton". I de postres, la versió cinematogràfica de "Els fills de la mitjanit", la setmana passada (mooooolt recomanable). Entre les moltes coses a comentar, de "Joseph Anton" em van agradar les reflexions de Rushdie sobre la identitat de les persones emigrades. Cito textualment:

Final de curs.... uff!

Massa coses per mantenir el blog al dia!

Final de curs intensíssim +  inici de juliol de formació amb el Teler de Música + la canalla sense escola + la festa major entremig +  l'espectacle TerpsíCORe de cor i dansa que avui estrenem al Monumental de Mataró + mil coses al cap + mil temes per comentar... = un mes i mig sense cap entrada nova!

Però avui és el punt d'inflexió: espero anar recuperant la tranquil·litat merescuda i començar un estiu d'aquells de tardes de piscina amb la canalla.

Entretant, el meu homenatge als avis que, en aquestes circumstàncies, ens donen un suport inestimable.

Interculturalitat a l'educació pública

Temps difícils, aquests de retallades, i de veus que s'alcen per reivindicar allò que pensàvem que no perdríem mai. Per damunt de tot, dos dels pilars del nostre estat del benestar: l'educació i la sanitat.
Però trobo a faltar un clam. Fa gairebé vint anys que treballo com a especialista en educació intercultural i he tingut l'oportunitat de conèixer els esforços de molta gent que ha lluitat per perquè l'educació del nostre país fos, també, una educació de qualitat per a l'alumnat nouvingut. És cert que sovint, els i les que ens hem dedicat a aquest tema, hem estat molt crítics amb allò que hem assolit: falta tant, encara! Hi ha tants infants i adolescents que, encara ara, ho tenen més difícil pel simple fet que els seus pares, en algun moment, han vingut d'algun altre lloc! Però també és cert que tots els esforços de tanta gent han tingut impactes positius.
I em fa molta por que tot això es perdi, quan enmig del soroll de tanta crisi i tantes retallades, desapareix la simple menció del tema.