diumenge, 18 de març de 2012

La convivència en crisi?


Estem vivint un moment extremadament complicat. Per descomptat, la situació econòmica del país és preocupant; francament, no entenc la major part de les notícies que sento cada dia, però em fa la sensació d’una mena d’agonia, sempre al llindar de la fallida, que acaba justificant situacions que no se’ns hauria acudit imaginar fa uns anys. Però el què penso que ens ha de fer patir és com això es tradueix en les realitats petites: des de les més angoixants (les de les persones sense feina, de les famílies que no arriben a final de mes i les que no poden pagar les factures, les que perden el seu habitatge....), fins les que només són incòmodes (perquè tot i continuar treballant baixa el nivell de vida, s’endureixen les condicions de treball i, sobretot, apareix una incertesa que no coneixíem i és difícil de gestionar). Perquè aquestes són les realitats que viu la gent, que ens trobem cada matí quan ens llevem, que duem al cap tot el dia i que fa que ens costi d’agafar el son a la nit.
Ja fa temps que veiem i diem que la situació de crisi fa perillar la convivència i la cohesió de la nostra societat. Jo destacaria tres motius: a) l'enduriment de les condicions de vida que fa que cada vegada hi hagi més persones en situació de vulnerabilitat o amb risc d'estar-hi; b) el malestar que aquesta situació genera en el conjunt de la població (no només la més vulnerable!) i que alimenta els prejudicis, els rumors i les actituds poc tolerants o directament de confrontació; i c) la disminució dels recursos que els poders públics adrecen per gestionar la convivència en aquesta situació.
Personalment, estic convençuda que la crisi no és només negativa (almenys amb una mirada àmplia i a llarg termini): és també una oportunitat de canvi. La disminució dels recursos de les administracions locals obliga a racionalitzar-los, a repensar com s'inverteixen i de quina manera poden ser més efectius. I això suposa una oportunitat extraordinària de treballar de forma més eficient (l'època de vaques grasses no ha estat gens bona per a l'eficiència!). El meu dubte (i la meva por) és si tenim prou consciència d'això.
Recordo vivament la conversa amb un company de feina, fa uns anys, quan treballàvem en l'elaboració d'un pla que havia de permetre canviar no només la fesomia d'un barri sinó també la percepció i la dinàmica de relació d'aquest (i de la gent que hi viu) amb la resta de la ciutat. Em deia que s'adonava de la importància de tot plegat ("la magnitud de la tragèdia", que dic jo per fer-hi una mica de broma -que ja convé-) i de com les generacions futures podrien demanar-nos comptes de com ho havíem gestionat, perquè la cohesió social del futur (i la convivència -que acaba essent el mateix-) depenia de la gestió que en fèiem avui.
Tan de bo totes les persones que tenen responsabilitats en la gestió dels recursos dels que disposem (escassos, certament) tinguessin aquesta consciència. I que els recursos es destinessin de forma estratègica; aprofitant els esforços que s'han esmerçat en els darrers anys; garantint la continuïtat dels programes i accions que s'han demostrat efectius; estimulant la participació activa de tota la població i del conjunt d'agents del territori (deixant espais reals per a la corresponsabilitat que tant hem reclamat); generant espais i oportunitats de contacte i relació positius i constructius... Tant de bo cada euro invertit en la gestió de la convivència als barris i als municipis es decidís des de l'experiència i el coneixement profund que tenen tantes persones que des de fa temps treballen per a la convivència des del territori (tècnics i tècniques, responsables d'entitats, ciutadans i ciutadanes) i no pas de cap altre criteri. Almenys jo dormiria més tranquil·la.

Marta Casas

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada